30/10/2011

Sandro Rosell: El bust parlant

1 min

Emet sons amb la monotonia dels primers presentadors creats amb tècniques digitals. Té al darrere tant poder, conjuga tants interessos, que l'únic que pot fer per no trepitjar ulls de poll és amputar-se l'espontaneïtat i ser apolític.

Per compensar la falta de passió amb la paraula, explota la calidesa no verbal que va cultivar de jove masegant efusivament companys quan celebrava gols.

Amb el seu aire de gendre perfecte, ha esperat pacient que Laporta, mostrant la seva desmesura, fes enyorar la grisor dels que arriben a dalt tan apadrinats que ni s'han de despentinar donant cops de colze.

Sap que difícilment la seva oratòria farà que estigui a l'altura dels ressonadors que en canten les excel·lències. Per això, amb Guardiola garantint l'èxit esportiu, aposta per passar desapercebut.

I ho porta fins a l'extrem de mantenir-se absent quan ha de donar la cara. Per falta d'hàbit, ho fa tard i amb poca traça, com si hagués calgut clavar-li una empenta per posar-lo sota el focus mediàtic.

És el retorn de la retòrica sibilant sobresaturada de soci. La seva versió de "Al sossi no se li pot enganyar" és "El soci és el propietari". Però el soci l'ha votat perquè aspira a ser tingut més en compte amb algú que no necessita enriquir-se ni té ambicions polítiques. Tant li fa si, en altres temes, l'avanç és tan petit com la distància ètica que separa Qatar de l'Uzbekistan.

stats