Reconstruir sobre la runa
La crisi del covid genera una mena de postguerra sense guerra, i tota postguerra és un procés de reconstrucció sobre la runa. El virus ha matat gent i ha causat molt de dolor, però històricament parlant els seus estralls seran bàsicament econòmics. No són inesperats ni inimaginables. Els processos que els provocaven ja estaven en marxa. És més aviat que la pandèmia, actuant com a catalitzador, ens els ha llançat sobre el present. Si la globalització neoliberal -en les societats del Primer Món- feia augmentar la desigualtat, la crisi del covid obrirà una fractura davant la qual ja no serà possible mirar cap a una altra banda. No és un enviat de Déu, però seria estúpid no aprofitar l’acceleració que provoca per fer molt abans el que ens resistíem a acceptar que era urgent.
¿Reconstruir sobre quina runa? Sobre la runa de la polis i la política. Perquè són aquests dos bressols de la civilització els que han quedat enrunats quan hem deixat que ens manés una economia global regida per l’interès privat. Sempre m’ha sorprès que en l’auge dels populismes -de Trump a Bolsonaro- no s’hi vegi la nostàlgia de quan la política manava sobre l’economia. Voler que els que votes manin -i no siguin manats per uns mercats que no votes-és una pulsió democràtica. El drama és que només els líders autoritaris i demagògics acaben creant la il·lusió -en un electorat cada cop més dominat pel ressentiment i els prejudicis- que seran capaços de manar.
No es pot reconstruir la política sense reconstruir les polis, és a dir, les comunitats. El ressentiment i els prejudicis són fills de l’aïllament social: d’uns sub-urbis que tenen com a única religió el consum i com a única política anar a la seva. ¿Com podem urbanitzar els sub-urbis i convertir en ciutadans els que els habiten? ¿Com podem aprimar la bossa de votants de Vox? Caldria que cada poble i barri -cada municipi- urbanitzés i socialitzés la geografia física i humana que conté; i intentés fer-hi complir les lleis que, teòricament, ens obliguen a tots. Hauran de tenir mitjans per fer-ho i coratge per afrontar el conflicte. On es conviu hi ha d’haver conflicte. Si fracassem en la cohesió a tan petita escala ¿com podem aspirar a cohesionar la nació i a salvar la democràcia?
No ens descohesiona tant la desigualtat com el fet d’estar junts ignorant-nos. Només passant del viure a prop al conviure estarem en condicions de tancar la gran fractura social que ara obre el covid. Els que no sabien ni que eren veïns -els que ho van descobrir aplaudint als balcons- s’hauran de fer corresponsables del seu benestar si volen evitar que ajuts imprescindibles com l’ingrés mínim vital (IMV) acabin en fiascos. Perquè només les comunitats poden gestionar la solidaritat posant els drets al costat dels deures. Només des de cada barri i municipi la pobresa té cara i ulls, són persones concretes, que vetllant les unes per les altres -com en totes les postguerres- podran tirar endavant.
