JO NO SÉ SI A VOSALTRES us passa però visc en la sensació que part del que gasto cada mes, dels diners que se me’n van de la llibreta deixant-hi un rastre vermell, m’ho deixo prendre per esgotament.
¿No heu pagat mai un gimnàs mesos i mesos sabent que no hi aneu sense trobar el dia de donar-se’n de baixa? ¿Esteu segurs que teniu contractada la potència elèctrica que necessiteu? ¿Passeu prou sovint pel calvari de teleoperadors que us tracten de don per no pagar massa per l’internet? ¿Teniu clar que canviant la hipoteca de banc no us baixaria la quota?
Són preguntes que a molts ens assalten com un soroll somort que es fa fort amb el silenci. És un malson indefugible del ciutadà del segle XXI, condemnat a ser client esclau de monstres corporatius que li tenen cada dia menys respecte.
I va ser l’altre dia, llegint una entrevista a un coach, que se’m va fer la llum: el que jo i molts necessitem és un coach disciplinat, hiperactiu i d’absoluta confiança que ens obligui a plantar cara a dèbits que alimenta la deixadesa.
Tal com jo ho entenc, un coach no és un psicòleg i un confessor sinó algú que t’ajuda a afrontar tot de coses que saps que has d’afrontar, que no és tan difícil afrontar però que tu, dominat per una abúlia fòbica d’arrels profundes, no afrontes.
És una feina que vol disciplina, empatia i discreció però que no necessita ni local. Vindria a casa com un metge, i com al metge caldria fer-li un cert estriptis personal. Faria el diagnòstic i acabaria cobrant un tant per cent del que tu, gràcies a ell, pagaries de menys.
No ho veig un disbarat ara que, amb la crisi, hi ha actors que et fan teatre al menjador. I dóna la gran satisfacció de fer just el contrari del que tants empleats de banca s’han vist empesos a fer: ajudar els poderosos a robar a les famílies. Algú s’hi anima?
