12/01/2011

Perdrem el 'que', "i qué?"

1 min
Daqui, Pero

Una amiga em diu que el drama de "Que gran!" no és el gran sinó el que o, per ser més exactes, el qué . Us ho reservava per a un altre tast: aquest. D'aquí uns anys el que àton podria ser una raresa. De fet, ja ho és avui per a alguns joves. És cert que de que només n'hi ha en dialecte oriental i que, dins l'oriental, algunes varietats sempre han dit "Què bo!" o bé "És el què vull". Ara bé: la pronúncia estàndard i majoritària, la que reflecteix l'ortografia, és "Que bo!" i "És el que vull", i això, fins fa ben poc, era indiscutible.

També pot haver desgastat el que una normativa que, contradient la intuïció, ens ha acabat de fer perdre el nord: tant quan li prohibeix el contacte amb a, de i en (alguns incauts ho resolen amb què ) com quan obliga a canviar del que, en la que, etc. per de què, en què, etc. Però ha sigut la pressió del castellà la que, en terreny adobat i amb vent de popa polonès ("Qué cabron!"), ha escampat com foc en rostoll l' espècie invasora.

Com en un conte de Cortázar el que va perdent espai vital. Avui el rebedor i demà la saleta. I és un espai d'identitat. La noia que diu "Qué fort!" té els pares d'Òmnium. Ja l'han re nyat mil cops. Però prefereix l'ostracisme familiar al de la colla. Allà dir "Que fort!" fa pedant, ridícul i vell. El que s'està convertint en un decorat estintolat per correctors. La filla diu: "Perdrem el que , i què?". I l'amiga, més moderneta, l'abona fent cor: "I qué, i qué?"

stats