Pedro J. Ramírez: Robespierre passat per Berlanga
De petit, en un Logronyo provincià i franquista, mirava embadalit els cartells de Ciudadano Kane com els nens dels films de Truffaut. I de gran ha fet de la informació un serial de truculències. Ningú com ell ha tret de sota la catifa tanta merda.
Tots els que treballem en una redacció li devem part de la nostra mala vida. Amb 29 anys, i sent ja director de Diario 16 , es va carregar la conciliació entre feina i família i l'entranyable Hoja del Lunes forçant tota la premsa a sortir set dies de set.
Un abjecte vídeo va posar a l'abast del morbo domèstic la seva intimitat més sòrdida. Havent sobreviscut com a home públic a la més terrible humiliació, ja no ha de tenir vergonya de res. Ha fet del corpiño la seva millor armadura.
Encarna el malvat maquiavèl·lic que suscita una malaltissa fascinació. La seva ambició amoral, culta i hiperactiva aspira a desviar el curs de la història posant i traient presidents. El mou el paroxisme jacobí: és un Robespierre passat per Berlanga.
Estira la conspiració fins a l'esperpent i encara somia descobrir algun dia els autèntics autors de l'11-M que va enfonsar Aznar. Però això no li impedeix voler tenir piscina tan a prop del mar que al final la llei l'obliga a obrir-la a la plebs.
En les seves mans, el noble periodisme d'investigació ha esdevingut un tèrbol tràfic de misèries alimentades per baixes passions. El seu airejament de clavegueres serveix a propòsits tan sinistres que acabes desitjant tenir-lo ben lluny del teu oasi.
