Maneres de desfer l’enroc a Barcelona
Les últimes eleccions han reforçat l’espai que va dels no-independentistes més oberts a reconèixer Catalunya com a nació als independentistes menys essencialistes i unilaterals. Hi ha la notable excepció del vot europeu a Puigdemont, però aquest vot, en part estratègic, té molt més de rebuig a la repressió judicial i de suport als líders democràtics que la pateixen que no pas de sintonia ideològica amb Waterloo. Només cal veure, per exemple, que hi ha badalonins que han votat Puigdemont i Albiol. Tot apunta, doncs, que la majoria d’electors preferirien que a Barcelona governessin junts Maragall i Colau, que és l’entesa més raonable i la que es prefigurava abans de la campanya. Però per molt pocs vots (no arriben a 21 regidors) necessiten la complicitat d’un tercer. I ara un enroc múltiple fa perillar el pacte. Colau veta JxCat, Maragall veta el PSC i Collboni veta ERC. Per contra, Valls, que vetava Colau i Maragall, ara la tria a ella com a mal menor i la tempta amb un suport “gratuït” que la faria alcaldessa aliada amb Collboni.
Després de quatre anys governada en minoria, Barcelona vol estabilitat. Li cal una majoria que, estant bastant d’acord sobre el model de ciutat, vagi per feina. És el que esperen i necessiten els electors. No es pot seguir gestionant amb crisis constants i eternes negociacions. L’enroc s’ha de desfer. Com? Mirem d’avançar anant de més a menys inacceptable.
Colau no pot ser mai alcaldessa amb el suport de Valls. Perdria el seu principal trumfo: la coherència ètica. Cap suport és gratuït i aquest es pagaria -en el dur futur que ens cau a sobre- amb indiferència davant la repressió. Un preu inassumible. Colau tampoc pot formar govern amb JxCat i Maragall d’alcalde. Bona part dels projectes que ha deixat a mig fer serien irrealitzables. El doble preu -no ser alcalde i haver de pactar amb Artadi- torna a ser massa alt. Lliscaria cap a la irrellevància. És més fàcil desmuntar el veto entre ERC i PSC. Hi tenen massa a perdre si no pacten en alguns municipis. I és gairebé ridícul posar un cordó sanitari a un senyor tan d’ordre com Maragall. Abans o després de les catalanes, Maragall assumirà que només podrà ser un alcalde transformador sumant els de Collboni. Però fer-ho sostenible també exigeix equilibris en l’eix nacional. Barcelona ha votat més esquerra que independentisme, però ja sabem què pot votar si se la sotmet a una prova d’estrès identitari. Del roig o el lila al taronja no hi va tant. Eixamplar la base a la gran metròpoli també passa pel sobiranisme de Colau: clara denúncia de la repressió, defensa del dret a decidir però zero essencialisme tipus Torra. Desenrocar la capital de Catalunya demana múltiples sacrificis. Un que passaria a ser possible si hi ha tripartit d’esquerres és l’alcaldia rotatòria. Colau mantindria una visibilitat que se li fa molt difícil perdre i Collboni sempre podria dir que ha fet menys alcalde a Maragall.
I no cal dir que sempre es pot no sacrificar res i governar en minoria, però ¿algú creu honestament que és el millor per a Barcelona?
