L’esquerra i els valors republicans
La possible arribada d’una presumpta esquerra a la Moncloa -encara que hi duri poc- ens obliga a preguntant-nos què podem esperar del PSOE, de Pedro Sánchez, que no podíem esperar del PP, de Rajoy. I aquesta pregunta n’amaga una altra de més substancial: fins a quin punt no és l’estret marge que la separa de la dreta en l’eix social -el de la lluita republicana per la llibertat, la igualtat i la fraternitat- el que li impedeix reivindicar drets tan centrals en el seu passat com l’autodeterminació de les nacions sense estat? ¿El fet que sigui tan poc esquerra en l’eix social fa que se’n pugui esperar ben poc en el nacional?
Mentre escric això militants de Podem -un partit clau perquè prosperi la moció a Rajoy- participen en una consulta per decidir si Pablo Iglesias i Irene Montero poden seguir liderant la formació després de comprar-se un xalet de 600.000 euros amb una hipoteca a 30 anys a la Caixa d’Enginyers. 30 anys per pagar entre dos una cinquena part del que Francisco Reynés guanyarà en 365 dies -segons informava ahir l’ARA- presidint Gas Natural. I contrasto les dues dades per evidenciar que, en termes de desigualtat, tot és relatiu un cop acceptem que la lliure competència per acumular propietat privada és el millor motor de l’economia i el millor garant de la democràcia.
Per a una esquerra digna d’aquest nom, que algú multipliqui per 150 el salari mitjà d’un país -fent la feina que sigui- quan un 30% dels seus infants viuen per sota del llindar de la pobresa, no hauria de ser només obscè: hauria de ser un delicte. Que no ho sigui i que aquests salaris s’exhibeixin, parla molt clar de l’estrepitosa derrota dels valors republicans en l’imaginari col·lectiu. No ens ha d’estranyar, doncs, que els líders de la democràcia radical nascuda el 15-M ara trobin coherent amb la seva ideologia comprar-se aquest xalet.
L’esquerra light -la socialdemocràcia- feia la viu-viu mentre era cert que com més rics fossin els rics menys pobres serien els pobres. Era un pacte humiliant però donava un horitzó als desfavorits. Quan el neoliberalisme l’ha fet saltar pels aires, ha quedat el campi qui pugui. I Iglesias i Montero han decidit acampar en una luxosa urbanització de la rodalia de Madrid. Hi tenen tot el dret com a ciutadans. És flagrantment incompatible amb el “patriotisme” que sempre ha enarborat el presentador de La Tuerka. ¿Poden viure els 46 milions d’espanyols com viuran ells, amb piscina i enmig de la natura? ¿Es pot reivindicar el lloguer social -l’única via per garantir el dret universal a l’habitatge- des d’una mansió privada?
Si l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra que pot arribar a la Moncloa és tan poc esquerra, ¿podem esperar que marqui un punt d’inflexió en el Procés? Per esperar que no quedi. Però si els presos polítics segueixen a la presó amb Sánchez -com és probable-, intentem tenir clar que no és l’esquerra espanyola la que ens ha fallat, sinó la inexistència d’una esquerra que, sentint-se espanyola, sigui digna d’aquest nom.
