L'atac de pànic del Somni Americà
"Tinc el món agafat pels ous
i em sento un refotut fracassat"
Tony Soprano
LA IMPOTÈNCIAde Tony Soprano per sentir-se mínimament satisfet de la seva vida ressona en la consciència de tantes històries d'èxit material que acaben en atac de pànic fins i tot quan els jutges no fan la seva feina.
Que una història de mafiosos digui tant de molts de nosaltres mostra prou clarament quins són els valors que hi ha darrere del model econòmic que per simplificar anomenem neoliberalisme .
Quan els ànecs surten volant de la seva luxosa piscina, Soprano cobra plena consciència que res del que té pot protegir la innocència; que el poder que acumula és impotent per servir de recer a l'únic que encara li inspira tendresa.
La tragèdia d'aquest heroi és que, tenint-ho tot, només té esma per arrossegar-se amb barnús fins a la immensa nevera de la seva dolça llar per omplir amb el que sigui un buit interior que es va expandint a mesura que s'engreixa.
I és aquesta fragilitat de fons, mostrada amb tota la cruesa gràcies a un guió que sap posar el focus en l'estricta privacitat del jo, i a l'immens treball interpretatiu de Gandolfini, la que ens arriba a fer entranyable un capo capaç de la més sàdica violència.
Compartim amb ell l'error bàsic de construir un fortí de seguretats que ens protegeixi a nosaltres i als nostres de la injustícia, i entenem la seva ràbia quan s'adona que totes aquelles coses que feien la vida digna de viure... n'han quedat fora.
