SENSE TREURE MÈRIT al gran carisma de Mandela, si la seva mort suscita aquests dies una adhesió tan unànime com superficial és perquè la segregació racial ha esdevingut, gràcies a la lluita heroica de segles, una ideologia oficialment impresentable en l'anomenat món civilitzat.
El color de la pell -que encara crea problemes a milions de persones- és una realitat massa objectiva perquè cap manipulació informativa la destenyeixi. Però Mandela -i aquesta era la seva grandesa- sabia que l'apartheid no és només una qüestió racial.
Mentre en un país hi hagi nens que pel simple fet d'haver nascut en la família equivocada són privats de drets bàsics, l'apartheid tindrà una salut de ferro. I és per això que avui -avui més que fa uns anys- l'emotiu Nkosi Sikelel' iAfrika és un himne de ressonàncies universals.
Ara interessa molt revestir d'hagiografia la biografia d'aquest líder de rebels. Interessa als mateixos que no el van treure de la llista de possibles terroristes a vigilar fins als 90 anys. (Sí, aquest va ser el vergonyós regal d'aniversari de Bush fill.)
Perquè com més sant sigui Mandela, com més benintencionats semblin ara els joves dels bantustans que morien pels seus ideals, més difícil serà traçar un paral·lelisme amb causes que reben de tant en tant la visita dels drones.
Però Soweto no era ni és un pacífic cor de gòspel. I exigir que ho siguin altres guetos del món, en lloc d'exigir humanitat als que els envolten de murs d'indiferència malgrat tenir els mitjans culturals i materials per integrar-los, és, i continuarà sent, per més que s'homenatgi Mandela, fer costat a l'apartheid.
