09/10/2011

Joan Miró: L'art com a meravellament

1 min

Sense facilitat per a res, ho va haver d'aprendre tot amb obstinació. En cada traç s'hi posava tot ell per no fer la recta corba. Aquells primers dibuixos amb sentit que tots hem enterrat en la boira de la infantesa, ell els va fer de gran i amb prou esforç perquè el seu cervell salvés gairebé intacta la mirada del nen.

Tothom qui s'ha sentit profundament inútil, hi troba l'exemple que res no entrega el seu misteri si no ha sigut obstacle. L'inspira la imperfecció perquè té la vida del que vol ser més. L'objecte més menyspreat és art quan sabem mirar-lo. Res no és el que sembla: el món és màgic i l'artista és un mèdium que seguint un ritual sagrat ens retorna la capacitat de meravellar-nos fent la realitat més estimulant que qualsevol droga.

L'autoritat paterna el va dur a les portes de la mort i el va fer tràgic i taciturn imposant-li inferns com a model de vida. Però, en lloc de matar el pare, va assassinar la pintura. Odiava el classicisme perquè hi veia una dictadura que posant l'art en un pedestal ens pren la llibertat de veure les coses amb els nostres propis ulls.

Treballava lluitant contra un malestar que només calma fer tornar viva la matèria. Veia el taller com un hort i les obres com plantes que creixien i ell anava esporgant. En començava moltes i les deixava madurar el temps necessari perquè li revelessin què volien ser de grans.

stats