Joan Tardà: amb el que cal per dir-ho
L'espanyolisme ranci hi veu un boig deixat anar. Però qui el tracta sap que és un tros de pa. No pot parlar sense que la passió aflori. I encara que s'entrebanqui, l'emoció que hi posa tenyeix tot el que diu d'autenticitat.
Amb un castellà de "lo más caliente està en l'aigüera" etziba el que molts pensen i callen per no semblar friquis. Sabent que serà blanc dels insults de la Brunete, sembra el Congrés de veritats tan incorrectes políticament com imprescindibles per a la salut democràtica.
Té la noblesa vulnerable d'un nen gran i l'afecta molt que se'l presenti com un home de les cavernes. El que ell aboca pel broc gros està més ben travat que les brillants sinuositats de certs oradors. Raonar amb el cor a la mà li dóna una coherència que poden exhibir molt pocs polítics.
Deu ser el càrrec d'ERC que sent més intensament les dues primeres lletres de la sigla. Provinent del PSUC, no entén què fa impossible una coalició catalanista d'esquerra amb ICV i EUiA. Les profundes arrels republicanes i obreristes del Baix Llobregat el fan més proper al castrisme que al nacionalisme del pinyol de CiU.
Lleial al partit com la pinya que puja castells, la seva bona fe ha ajudat l'Esquerra de Junqueras a superar el primer repte sense recaure en caïnismes. Tornar-lo a tenir de dos a Madrid dóna la tranquil·litat de saber que algú les cantarà clares a l'hegemonia del PP.
