Genealogia del cinisme

El gran escut de Trump en el justificadíssim procés d’ impeachment que ha posat en marxa Nancy Pelosi no és el Partit Republicà, ni el baix atur als EUA, ni les eufòries de Wall Street: és el cinisme dels seus votants. Un cinisme que -tant de bo m’equivoqui!- no només el salvarà de la destitució sinó que, prescindint de tot sentit de la decència, no dubtarà a reelegir-lo. La invocació constant de Pelosi -el seu “ningú està per sobre la llei”- esdevé irrellevant i innòcua quan tants electors han deixat de creure en els principis que se suposa que inspiren les lleis.

En un cert sentit, el cinisme és el contrari de la decència. Cínic ve de kynikos, que vol dir “a la manera dels gossos”. En positiu, perquè opta per la vida simple i autònoma que menysprea els diners, el poder i totes les convencions. No hi ha res més lluny de Trump. En negatiu, perquè caga, pixa i practica el sexe a la vista de tothom, perquè és indecent. Si ho traslladem al pla moral, perquè fa gala de no creure en els valors compartits que sustenten la convivència civilitzada. I és en aquest sentit -que sí que representa Trump- que el cinisme s’oposa a la hipocresia. Si Sòcrates deia que era el més savi perquè almenys sabia que no sabia res, el cínic trumpià es considera el més honest -tot i exhibir que és trampós, egòlatra, masclista...- perquè almenys no es fa passar pel que no és.

No cal haver llegit gaires tuits de Trump per intoxicar-se d’aquest recurs argumental. No apel·la a valors objectius sinó que denuncia la hipocresia de qui li retreu falta de valors. És un “I tu més!” constant, de pati de col·legi.¿A qui pot convèncer? A la molt nombrosa ex classe mitjana que s’ha atipat de veure que les Nancy Pelosi de torn, apel·lant sempre a grans principis, han convertit el Somni Americà en el malson de la precarietat. Però els ous del cinisme ja els covava el Somni, que fent apologia de l’enriquiment individual i l’excepcionalisme americà ja era un cant a la insolidaritat i la cobdícia. Amb el vent en popa de l’imperi ascendent, podia ser James Stewart o Gary Cooper. Amb el vent en proa de la Xina emergent, comença amb Reagan i acaba amb la ganyota de Trump. És el mateix camí que, en termes de política econòmica, va del New Deal al neoliberalisme.

La base moral del neoliberalisme manté en el substrat més profund l’ètica protestant: la que veu en l’enriquiment l’únic indici de salvació, de ser un elegit. I qui parteix d’aquí pot acabar concloent, com ho fa Trump i els que el voten, que el gran error d’Amèrica -allò que explica la seva actual decadència-és que, corrompuda “pels grans valors”, no ha sabut ser prou insolidària: ha pensat massa en els altres. No és, per tant, estrany que els estatunidencs que se senten víctimes de la globalització busquin messies entre els que presumeixen d’haver-se fet d’or enmig d’una empobrida majoria. Però aquest descens des del cim ètic del Sermó de la Muntanya a l’abisme cínic del “benaurats els multimilionaris”, té un origen: la fòbia a la igualtat.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF