Fra Farinetes

Estem davant una estètica monacal gens ascètica, que es complau sense fer excessos en els plaers terrenals. Iceta crea l'agradable sensació del bon vivant amb prou recursos dialèctics per evitar que la sang arribi al riu. Entre matines i vespres, la seva bonhomia li dóna accés a moltes cel·les i això li permet moure els fils per fer abat el monjo amb qui té emparaulada la intendència del rebost.

Al cap hi té una calaixera plena de fitxes on escriu, amb pulcra cal·ligrafia, les dèries i debilitats de cada germà. Quan fra Nadal fa els anys, li porta dolços de les oblates i ratafia. (Pel camí, si té ganona, en pica un.) I a fra Castells, que sap que es mortifica, li regala un cilici amb wifi incorporat.

Entrevistar-lo és poc excitant perquè diu, fil per randa, exactament el que toca. La severa moderació del to contrasta amb la mirada, que al final de cada resposta sembla dir "Entoma aquesta!" Camina sobre el conflicte sense trepitjar ulls de poll de barons i baronesses i aparenta una mansuetud que fa de qui l'ataca un exaltat.

Té un català polit que no plany la consulta al diccionari. Sense castellanismes estridents però prou relaxat per no estar-se de pues , buenos i ademés . No serveix per a l'èpica sinó per posar sordina al fragor de la batalla. És tan hàbil i eloqüent que inspira l'admiració i la desconfiança d'aquell que endevines que podria defensar qualsevol causa.