Dues presses inajornables
La presència indefugible i duríssima del Procés fa que fins i tot en una jornada com la d’avui costi votar en clau dretes-esquerres. Donar veu i tribuna als presos i exiliats -i és del tot comprensible- determinarà molts vots a Catalunya. L’eix nacional segueix difuminant el social i ideològic. I és justament la dreta -sempre la dreta- la que necessita repetir que això de dretes i esquerres està superat o que cal posposar-ho o, fins i tot, que es pot ser alhora de dretes i d’esquerres. Júlia Manresa publicava divendres a l’ARA un rànquing de partits segons com van votar a l’Eurocambra mesures contra l’escalfament global i, quina sorpresa!, l’eix dreta-esquerra superat i subsumit en l’independentisme s’hi mostrava en plena forma.
Quan el Mur de Berlín va caure, alguns dogmes de l’esquerra van rebre el cop de gràcia.Va quedar clar que el centralisme autoritari defensat per Marx contra Bakunin a la Primera Internacional, lluny de ser transitori, abocava a rígids règims totalitaris. ¿Hi ha algun dogma dretà que no s’aguanti? Sens dubte, i el mur que hi cau a sobre és més global i catastròfic que l’enfonsament de l’URSS: es diu emergència climàtica. És el dogma que afirma que l’individualisme insolidari és el motor més eficaç per al progrés col·lectiu, que els millors líders són els potentats i que el creixement desenfrenat sempre acaba resolent els problemes que crea. La fe en aquest dogma ha comportat que avui els poders econòmics (en mans de pocs i sense cap control democràtic) dominin i sotmetin els polítics, que l’interès privat s’imposi al bé comú i que els partits de dreta -incloent-hi els més independentistes- no votin lleis contra el canvi climàtic.
La pressa per guanyar sobirania i per frenar l’ascens de les temperatures no haurien de ser mai incompatibles. El món està massa globalitzat i els núvols que l’amenacen són massa negres perquè tingui sentit que una pressa ajorni l’altra. No pot ser que l’economista de capçalera dels nostres mitjans públics -els mateixos que donen suport als presos polítics o a l’Open Arms - flirtegi amb el negacionisme climàtic. No pot ser que en tantes redaccions les seccions d’economia i d’internacional defensin ideals irreconciliables. Darrere les insostenibles inconsistències ideològiques que assumim hi ha una immaduresa ètica i intel·lectual que cap procés sobiranista hauria de contribuir a dissimular.
Enfrontada al Gulag i a Pol Pot, l’esquerra ha hagut de fer una reflexió profunda i radical, s’ha hagut de reinventar com a ecologista i feminista. Davant l’escalfament global i l’extinció de la biodiversitat, la dreta no pot fer com si no passés res. Per ser moderna i europea, no es pot limitar a enarborar banderes com les del laïcisme i els drets dels homosexuals. Ha d’anar fins al nucli neoliberal dels seus dogmes. S’ha de reinventar en alguna cosa que no amenaci la supervivència de l’espècie. Ho ha de fer urgentment, abans que sigui massa tard.
