20/10/2011

Demagògia

1 min

Aquesta terrible malaltia de la de mocràcia resulta tan difícil d'evitar que alguns pensadors, com Plató, opten per rebutjar el que avui gairebé tothom admet: que la democràcia, malgrat tot, és el sistema menys dolent.

La demagògia apel·la a totes les emocions que ens fan fer el que serens i guiats per la raó no faríem mai. I no és cert que qui la practica hagi de ser cínic: hi ha hagut demagogs, com Hitler, que probablement creien de debò en el que predicaven.

És un virus oportunista que s'apodera del poder quan la realitat s'ha fet tan dura i desconcertant que el ciutadà dei xa de tenir el coratge de pensar per ell mateix i es dilueix en la massa que obeeix cegament el líder que encarna les seves passions.

De demagogs n'hi ha sempre però només triomfen quan la vida de la majoria està tan buida d'il·lusions i esperances que s'ha d'omplir amb obsessions malaltisses. Només fan mal quan la frustració col·lectiva és tan intensa que per suportar-la cal inventar un enemic.

Quan el cos social ha emmalaltit fins a aquest punt, ja és massa tard perquè els que conserven el seny es puguin fer escoltar. S'entra en una espiral d'irracionalitat que només esgota la seva força destructiva damunt la runa de la derrota.

L'única cura efectiva és preventiva: és un model de societat que integri en un projecte i permeti creure que si t'esforces la teva vida tendirà a ser millor. Només així som capaços de mantenir el sentit de l'humor que veu en el demagog un impostor grotesc.

stats