Cuinera de clausura

De petita, berenava pa amb tomàquet i xocolata, una curiosa barreja que l'ha empès a ser avantguarda tenint arrels ben fondes. De la tradició n'ha fet un trampolí per innovar, ha buidat el plat de farda perquè guanyés matisos i, quan se n'ha volgut adonar, ja estava nedant en el mar del valor afegit.

Parla bé, i comunica molt, perquè no pontifica sobre el que ignora. La seva veu de falset sostingut s'imposa als xups-xups dels sofregits. I, quan convé, endolceix el timbre estrident amb un somriure. Gasta el català del pagès que va per feina. Queda a les dotze i quart (no a un quart d'una) per evitar malentesos i va dient "I tant!" per acabar abans.

És una àvia amb pentinat de vailet que en comptes de fer aiguagim no para mai. Els cabells els va sacrificar perquè no caiguessin a la sopa però, sobretot, perquè en fer-se cuinera de clausura va renunciar a les vanitats mundanes.

Més que per als rics, cuina per als "un dia és un dia" de gent amb inquietuds. D'aquí i de l'altra punta del món. En el seu món família i feina es fonen en un suflé de sinergies. La família és el millor empleat i la feina no deixa espai a les crisis matrimonials. Voldria anar a les reunions dels workalcohòlics anònims però no troba mai temps.

L'èxit d'aquesta xef dóna al país una recepta infal·lible contra la còmoda queixa: fes el que saps fer tan bé com puguis i no t'amoïnis, que ja et vindran a buscar.