El Crexells, la moció i el vot popular

La implosió del premi Crexells i l’expulsió de Rajoy de la Moncloa permeten paral·lelismes interessants. Tots dos qüestionen el vot popular: el dret dels no experts a decidir qui pot guanyar un premi o pot governar. En el cas del Crexells, després que el 2017 un jurat provocador premiés una novel·la autoeditada (és a dir, mal editada), es va decidir confiar al vot popular la tria de finalistes. Quan aquest vot (molt inferior al previst) va triar obres “massa populars”, el jurat -tot i tenir només dret a triar entre les triades- va optar per afegir-hi “qualitat”. La resta ja és història.

En el cas de Rajoy, la moció de censura -indiscutiblement legal- permet a Sánchez governar malgrat que ell i tots els partits que li han donat suport saben de sobres que ara mateix el vot popular no el duria a la Moncloa. Darrere la moció hi ha l’esperança que un electorat a qui ara es considera manipulat, ofuscat o desmobilitzat acabi recuperant el seny i la il·lusió després d’haver tastat un any o dos de govern més social i respectuós amb les llibertats (i uns mitjans menys sectaris).

A fi de bé -o per afany de poder- “els que hi entenen” esmenen o retarden el vot popular. ¿Tenen dret a fer-ho? Al meu parer, un premi que vol assenyalar l’excel·lència literària, com el Crexells, l’han de decidir lectors excel·lents debatent i arribant a consensos. No l’han de decidir lectors deficients votant anònimament. ¿Tots llegim igual de bé? Fals. Si “vot popular” vol dir vots de bons lectors que han llegit i debatut tot el que calia llegir, endavant. Si no, molt millor un jurat honest, discret i competent (i no és fàcil trobar-lo).

Però si el premi és governar un país, ¿tots els vots valen igual? És un tema delicat. Seria ideal que aquest premi el decidissin ciutadans excel·lents -compromesos amb el bé comú, implicats en la res publica - debatent i arribant a consensos. I no el decidissin, votant cada X anys anònimament, electors (auto)aïllats o marginats socialment que només es preocupen o es poden preocupar del seu petit món. Ara: destriar qui vota és tan repugnantment despòtic -tan discriminant- que seria un remei molt pitjor que la malaltia. Tinguem, però, clar que la qualitat de qui governa sol ser proporcional a la qualitat ciutadana dels que l’elegeixen (i el vigilen). Per això només hi ha democràcies de qualitat als països on la ciutadania plena arriba a tothom: on tothom gaudeix d’un mínim benestar, rep una bona educació i accedeix a un habitatge digne. No és el nostre cas.

No tothom pot ser lector excel·lent però tothom pot ser excel·lent ciutadà. I del fet que ho siguin molts més votants en depèn que tinguem un govern decent. Encara que un any o dos potser és massa poc temps per evitar un triomf del PP-Cs, el repte dels que, esquivant legalment el vot popular, han fet fora Rajoy és fer una política inclusiva que mobilitzi al màxim la latent ciutadania: que ens faci creure que tenim dret a decidir. No hi ha millor antídot contra l’autoritarisme i la fòbia a la diversitat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF