Combustible per a l’hegemonia
Un tuit de Gabriel Rufián contraposant la cançó en català de Rosalía amb el manifest Koiné ha tirat sal a la infectada fractura que ja fa temps que està obrint l’actual direcció d’ERC respecte al “nacionalisme català”. Veníem d’un 30 minuts ( Llenguaferits ) que reincidia en l’enèsim ritual de laments -amb l’enriolada excepció de la quota Planeta/Godó- sobre el futur de la llengua. Passava, això sí, més que de puntetes sobre el diagnòstic. Un diagnòstic que cada dia costa més desmarcar del del maltractat grup Koiné i que és alhora el gran tabú -el pitjor malson- del junquerisme. Es pot enunciar amb un principi bàsic: el català no pot avançar si el castellà no retrocedeix. Vist al revés: si el castellà segueix avançant -com està fent, any rere any, en cada pati d’escola del territori- el català anirà retrocedint, s’anirà minoritzant. Sempre que al món el 99% dels parlants d’una petita llengua han parlat a nivell de nadiu una gran llengua mundial, la petita llengua s’ha anat fonent fins a fer-se residual. On i quan això no ha passat?
És un diagnòstic que subscric, però que (enrevessat com soc) no fa que m’apunti al “supremacisme” de voler que la petita llengua -per sobreviure, per tenir espai vital- faci retrocedir una mica la gran llengua mundial. Tota política lingüística, sobretot si pretén canviar l’ statu quo, ha de tenir un ampli suport social. Per ser viable i per ser democràtica. Aquesta política no el té. No té, de fet, ni un suport majoritari. Plantejar-la -i ja no diguem tirar-la endavant- no tenint-lo no porta enlloc: és posar-se al peu dels cavalls, és voler fer entrar el clau per la cabota, és pretendre que surja el efecto amb un estrepitós cuidado. Per què no el té? Si falta pedagogia, posem aquest cavall davant del carro. Però no hauríem de descartar, bo i fent pedagogia, que el procés de nativització del castellà, que l’està convertint en la llengua identitària de cada cop més catalans, ens hagi portat a un punt de no retorn. De no retorn, si més no, en un règim democràtic.
Un promotor del Koiné em va dir que a Junqueras, per arribar a l’estat, li fa nosa la nació. De fet, la “desnacionalització” d’ERC la va iniciar Carod intuint que no es podia ampliar la base sense deixar trossos d’identitat pel camí. El drama per al català és que un dels trossos que potser cal deixar el necessita per revertir la minorització. I com que ningú vol ser botxí, se silencia el missatger (el diagnòstic) o se l’ataca, titllant-lo de racista. El diagnòstic alternatiu i asociològic és que el català es perd -tirem-nos cendra al cap- perquè no l’estimem prou.
¿Es pot ser “no-nacionalista” i mantenir l’autoestima? Si es pot, això deu passar per defensar el que som i no el que hauríem pogut ser. Hauríem pogut fer del català la llengua comuna i nacional. Prat de la Riba i Fabra, entre molts, van dedicar-hi la vida. Si el seu ideal ja no respon al que som ara, seria bo que els “no-nacionalistes” mostressin un mínim d’empatia amb els que no hi renuncien en lloc de fer-los servir de combustible per assolir l’hegemonia.
