Canvi de sexe o reassignació?

La complexa i inestable terminologia que envolta la realitat transgènere va ser ahir motiu d’un curt debat en un dels nostres títols de portada: “La sanitat pública duplicarà els pròxims mesos les cirurgies de reassignació de sexe”. Concretament, es va dubtar entre reassignació i canvi i, per prudència, es va optar pel terme ara més usat, menys conflictiu, en aquest àmbit: re assignació. Els mitjans de comunicació i els polítics que volen passar per progressistes tendeixen a mimetitzar la terminologia que genera el que es percep com a avantguarda de les llibertats. Se sotmeten -dit més cínicament-a la censura de la correcció política. Entendre el perquè d’aquesta reassignació -pair-la intel·lectualment i emocionalment- o, fins i tot, qüestionar-la des d’una posició informada, també és missió dels mitjans, que massa sovint fan el salt al nou terme cegament, com qui es tira a una piscina, amb la fe progre del carboner.

He dit sovint en aquesta columna que comprar un terme, incorporar-lo, suposa també comprar una manera d’entendre el món. I em preocupa el desfasament que crea una veloç compra acrítica de termes -induïda pel què diran i la mandra intel·lectual- i una molt més lenta assimilació, o qüestionament, del marc teòric que els legitima. És un desfasament que acaba creant un buit ideològic sota els peus, i ésmassa sovint aquest buit -i l’angoixa que provoca- el que aprofita l’integrisme més ranci.

Centrem-nos en reassignació i en el marc teòric que la legitimaria. El sexe és el cos que tenim; és biologia. El gènere assignat és el que la societat ens assigna quan naixem; és cultural. La identitat de gènere és com ens veiem a nosaltres mateixos. Des de la perspectiva transgènere, hi ha milions de persones al món que pateixen molt, i s’arriben a suïcidar, perquè el rígid binarisme social -nen o nena- del gènere assignat i percebut empresona, violenta i anor malitza unes identitats de gènere que no sempre concorden amb la que s’assigna al seu sexe ni amb el binarisme: hi hauria identitats intermèdies i terceres identitats.

De la cirurgia que altera el sexe (biològic) perquè s’assembli amb el que està socialment associat amb la identitat de gènere se’n tendeix a dir, actualment, cirurgia de reassignació de se xe o bé de confirmació de gènere, d’afirmació de gènere, de reconstrucció de sexe, etc. I també -ara és menys habitual- de canvi de sexe. En el pas de canvi a reassignació, confirmació, afirmació o reconstrucció hi ha la voluntat -tan típica de la correcció política- d’utilitzar termes més ideològics que no pas neutres i objectius: de legitimar i aprovar des de la mateixa terminologia allò que es designa.

Crec que té sentit plantejar-se si la tendència dels grans moviments alliberadors -començant pel feminisme i incloent-hi sens dubte la perspectiva transgènere- a ficar la ideologia dins els termes, a crear una mena d’argot, no pot contribuir a crear bombolles ideològiques que dificultin l’imprescindible debat i diàleg entre els que pensen diferent.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF