Bé, d'acord, però hi ha algú més?
"No volem que Catalunya pensi que a l'altre costat no hi ha ningú"
Cayo Lara
UN ARTICLE D'AHIR de Josep Quetglas advertia que no és cert, com deien alguns diaris (també l'ARA), que IU sigui el primer partit estatal que dóna suport al dret de Catalunya a autodeterminar-se.
I és que el parèntesi franquista va ser tan llarg que sovint parlem com si la democràcia hagués nascut amb la Transició. Però el franquisme va ser molt més que un parèntesi: va destruir els millors i als que van quedar els va envilir.
Hi ha una brutal fractura que separa Cayo Lara de José Díaz, l'antecessor de la Passionària, i fa impossible que el primer elogiï avui en un cine de Madrid, com va fer Díaz el 1935, "la revolta de Catalunya contra l'opressió de l'imperialisme espanyol".
Fa 15 dies tots celebràvem que IU abracés el dret a decidir, però quatre mesos abans, concretament l'endemà de la resolució sobiranista, Lara deia al Congrés que Catalunya no tenia cap dret a decidir unilateralment el seu futur. En què quedem?
Lara vol i dol perquè sap que bona part del seu electorat no acceptarà mai el que tot demòcrata comprèn que no es pot negar a cap poble. En l'ADN dels seus votants hi ha hagut una mutació respecte als del Front Popular del 35.
Per això, malgrat l'eufòria d'Herrera i Nuet, quan l'actual coordinador d'IU ens tranquil·litza assegurant-nos que a l'altre costat hi ha algú, patim l'atac d'agnosticisme d'aquell paio de l'acudit d'Eugenio.
