Arrossegant desmotivats
D’uns anys ençà s’ha posat molt d’èmfasi en la rebaixa de les taxes universitàries i s’ha dit molt poc que un dels grans problemes que té la universitat és que hi arriben un munt d’estudiants per inèrcia. Des d’una visió simplista, com més població arribi als estudis superiors més culta i preparada serà aquella societat, però en la pràctica si, alhora que això passa, el nivell de la universitat va baixant, el resultat final serà pitjor, socialment parlant, que mantenir l’excel·lència amb menys alumnes. Una universitat digna d’aquest nom hauria de tenir clar, d’entrada, què s’hi va a fer, i només llavors trobar la manera d’omplir -més o menys- les aules de persones que estiguin prou motivades i siguin prou competents per fer-ho.
No és un problema només de la universitat. En línies generals, a mesura que l’ensenyament aprofundeix en els continguts va arrossegant estudiants que no tenen cap interès per aprendre’ls o prou base per seguir-los. Són estudiants que s’avorreixen i entrebanquen fins a nivells insuportables la docència. I els professors que els han patit fins al final d’ESO sovint constaten, desesperats, que de manera inexplicable... cursaran batxillerat.
El problema de fons és sempre el mateix. Se sol dir: “Estan millor aquí que al carrer”. Però el preu que ells paguen en baixa autoestima i avorriment i el conjunt de la classe en pèrdua de nivell exigiria buscar unes altres solucions. Perquè, no cal dir-ho, són sempre les escoles més desfavorides, més complexes, les que acumulen més casos, i és sempre l’alumne amb més potencial i menys mitjans el que en surt més malparat.
Darrere aquest greu problema hi ha la creença social que existeix un currículum acadèmic que és el desitjable; i d’altres que són, com a molt, un premi de consolació. Però el primer que cal aconseguir perquè qualsevol formació sigui profitosa és que la persona que hi accedeix vulgui i pugui aprendre el que s’hi ensenya. És infinitament millor fer d’aprenent de qualsevol feina real i tangible, si motiva, que estar sotmès a dades, teories i abstraccions que, per mil raons, no interessen gens.
Dic tot això perquè estic cansat de sentir dir als amics que fan classe a la universitat que la majoria d’alumnes que tenen a primer no hi haurien de ser, perquè, simplement, no han desenvolupat ni poc ni molt la capacitat d’assimilar una idea abstracta. Aprenen, com a molt, a repetir paraules i frases. Tots els cursos que han fet fins aleshores no han trobat el moment d’ensenyar-los les beceroles d’això que anomenem pensar. I, esclar, no els poden pas suspendre a tots. Passen cursos, fan postgraus i alguns, fins i tot, arriben a professors. De l’estafa en què s’acaba convertint tot plegat en podem seguir dient universitat però potser n’hauríem de començar a dir guarderia d’adults desorientats. Exagero? Probablement, però el que tinc clar és que abaixar les taxes sense mantenir o apujar el nivell és només una manera de fer-se trampes al solitari.
