Abstenció

Parteix del convenciment que el meu vot no té cap valor, no canvia res, i és un excel·lent termòmetre de la salut democràtica. Si féssim el vot obligatori, com fan alguns països, seria més difícil mesurar el grau de desafecció del ciutadà.

Però això no impedeix que tingui més mala reputació que el vot en blanc, perquè no exigeix cap esforç. Mai sabem si qui la practica ho fa per comoditat, passotisme o una meditada consciència ideològica.

És difícil criticar algú que s'absté però manté, paral·lelament, un actiu compromís per canviar les coses. Costa, en canvi, empatitzar amb qui, a més d'abstenir-se, gairebé no fa mai res pensant en termes col·lectius.

Aquesta és la bossa d'abstencionistes que ens hauria de preocupar: el fet que tants ciutadans no se sentin part viva de cap comunitat i tinguin la impressió de viure envoltats d'indiferència.

Hi ha també la del nen malcriat que viu condemnat a sentir que el món el maltracta i fa de l'abstenció la seva petita venjança.

Esclar que la venjança pot ser també votar, com ho demostra l'ascens al poder de Hitler. Com més passions estan en joc en unes eleccions, i més intenses i violentes són, més fàcil és que el tebi i l'indolent acabin ficant un sufragi a l'urna.

Però, deixant de banda les grans convulsions socials, l'abstenció baixa quan puja la cohesió social i s'aprofundeix en la democràcia. Només cal veure què passa en els pobles petits quan voten l'alcalde.

Per això tot el que acosti el poder de decisió als votants em sembla que mereix el petit esforç de posar una papereta dins el sobre. Ho dic fluixet i de passada perquè no voldria ser acusat d'animar a votar.