Albert Pla Nualart

Albert Pla Nualart

Isabel Coixet: Creadora d'emocions amb trampa

"Les meves pel·lis em donen com vergonya, perquè sento que tothom em veu". Però veiem la Sarah Polley o la Pe. I val més. No ajudaria gens veure-la a ella rere les ulleres d' Un, dos, tres versió...

Joan Margarit: Una tristesa consoladora

Per bé o per mal ja ha tancat caixa. I parla amb la serenitat, una mica fúnebre, de l'hora del balanç. Alguns hi veuen superioritat moral, però en aquesta veu greu i cansada hi ha alguna cosa semblant a la...

Josep Guardiola: La passió per fer les coses bé

En plena temporada, li fan 800 preguntes al mes que busquen titular. Les sentim en off mentre ell mira intensament qui parla, buscant el parany que li para. El Pep dels mitjans és tens perquè sap que en...

Najat el hachmi: La catalana que ens veu

Dinamita estereotips. Tant els islamofòbics com aquell que assegura que només diuen els pronoms febles els pagesos de l'Empordà. Sentir-la dóna una idea de la facilitat amb què l'immigrant parlaria en...

Carles Rexach: Un crac amb sang d'orxata

Parla amb el desmenjament amb què ho fa tot. Ser superdotat li va permetre jugar al Barça amb sang d'orxata. És, potser, l'últim esportista d'elit que ha viscut bé. I ho sap i està agraït a la vida.Entendre...

Dolors Camats: Uns ulls misericordiosos

Té una presència tan senzilla que seria gairebé mongívola si no desprengués la bellesa serena amb què el Dant i Petrarca van construir la donna angelicata.De les lletanies del rosari, li es cau més...

Oriol Pujol: El noi de la Ferrusola

Seria tòpic dir que se sent part d'una dinastia destronada que, quan torna al poder, veu usurpadors en l'oposició. Però el to i les maneres no ho acaben de desmentir.Parla el català quasi modèlic de qui de...

Màrius Serra: El ludòpata de la llengua

Té el to de l'amic que t'atura un moment al carrer. La seva falta de solemnitat contrasta amb els aires transcendents d'altres divulgadors del petit món mediàtic català per dir coses sense substància. I és...

Rosa Maria Sardà: Humor d''unhappy end'

És una còmica de les d'abans. Quan ser-ho passava de pares a fills més com un estigma que una vocació. Portar-ho a la sang li ha permès trobar sempre la frase justa i el to tallant perquè l'imbècil de torn...

Lluís Llach: La veu com a tacte

Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.Ser centre d'atenció d'una...

Montserrat Carulla: Autoritat en la presència

La recordo en vigílies de les generals del 2004, petita i blanca entre indignats contra el PP. Se la veia feliç sumant-se, des de la base, al crit d'un poble. Tan fràgil entre la massa que feia patir. Tan...

Albert Om: El tímid atractiu

Té una elegància que surt dels ossos i mira d'estar a l'altura de l'etiqueta de guapo que li van penjar a Malalts de tele. És aquell cosí de timidesa atractiva a qui mai no hauries d'haver presentat...

Andreu buenafuente: L'inhibidor de la mala llet

És la calidesa còmica que trenca el gel a la festa on ningú es coneix. El paio que enviaries a l'enemic per evitar la guerra in extremis . No ofèn perquè riu de tu i d'ell, de la patètica (i entranyable)...

Albert Espinosa: La sort de perdre una cama

Li han tret i posat tantes peces, n'ha passat de tants colors, que ni dissimula defectes ni fingeix perfeccions. En una flagrant subversió del dogma consumista que diu que només pot ser feliç qui ho té tot,...

Imma Mayol: El crim de la ingenuïtat

En una foto a l'ARA de fa mig any, seu a l'escullera, calçada i d'esquena a Barcelona. No guaita l'horitzó ni busca l'illa on voldria tornar. Té la mirada buida i el cansament d'haver rebut massa puntades...

Guillem Gisbert: El fill que se n'ha sortit

Deu ser, després de Guardiola, el model de jove de la progressia catalanista que la bitlla. Intenta ser un més dins Manel, no sobresortir, però li sobren cames per tot arreu.És un balú prim i baronívol que...

Montserrat Tura: La cuirassa de la supervivent

Ha desaprès les fragilitats de dona i mare. Ara té la pell gruixuda però rasca quan acarona. S'ha exigit tant que, volent ser suau, li surt una severitat que fa tremolar becaris. És com si hagués passat per...

Oriol Junqueras. Una lliçó d'humilitat

És desmanegat i acollidor com un menjador de masia amb cadires d'espart. Té el volum imprecís d'una muntanya que el temps ha construït barrejant substrats d'obrerisme llibertari i pagesia carlina. L'empatia...

Espartac Peran. Picardia per a tietes

Abord d'un vaixell ancorat en l'efímera alegria d'encetar cap de setmana, l'Espartac té la cara ferrenya d'un armat i la picardia de sarsuela que excita les tietes. Combina el parlar pausat i emfàtic amb la...

Júlia Otero. Coqueteria feminista

La noia fresca, sexi i pallassa que va ser encara té ganes de jugar. Diuen que al professional de la ràdio la veu no se li fa gran i, de vegades, en el to juvenil hi queda enganxada l'actitud. Molts anys...

Xavier Sala i Martín: Un ianqui a la cort del rei Artur

El seu fons d'armari és l'arc de Sant Martí. Diu que vesteix tan llampant per combatre la grisor però sospites que no li dol gens cridar l'atenció, encara que en l'esforç per fer-se veure, més que un...

Lluís Llongueras: Caps de dona, dones al cap

Se sent tan bé dins la seva pell que, posats a triar, li agradaria reencarnar-se en ell mateix. S'esplaia en intimitats que freguen la marranada, com ara -i ho diu per la tele- que ballant amb una famosa...

Helena Garcia Melero: Una extímida accelerada

El que la recorda dels principis diu ara quan la veu: "Però què s'ha pres, aquesta noia?" Acostumats a uns telenotícies en què ens perdíem en la immensa mar bla va dels seus ulls, ens sobta que ara pugui...

Josep Lluís Núñez: El 'pesident' màrtir

Núñez té la dolçor sinistra d'un osset de pelfa de film de terror. No pot parlar sense que se li esquerdi la veu i l'ennuegui una emoció de sanglot i mocador. Viu en l'ambivalència emotiva d'un Tony...

Empar Moliner: La Mrs Hyde de la Mary Poppins

Tot i el seu passat cabareter, és la nostra mediàtica més circense. Fa triples salts sense xarxa i triomfa com a contorsionista que allibera nervis cargolant-se.Amb un nas vermell, es confondria amb la...

Antoni Bassas: Una veu que cohesiona

És una veu d'aquells dies de ràdio evocats per Woody Allen que tenien la màgia del teatre invisible. És el timbre greu i embolcallant amb què tantes dones, en la fosca postguerra, modelaven un galant que...

Sergi Pàmies: Talent d'antiheroi

Vol fer la impressió que té una mala llet còsmica. Parlant, és de l'escola tremendista. I no te'n pots enfotre perquè mai no l'hi diràs tan grossa com se la diu ell mateix. Si insinues que no té èxit amb...

Carme Chacón: formaleta i amb ganxo

Diuen els de les enquestes que té ganxo, però al personal del país que no se sent gaire espanyol li costa molt apreciar-lo.Parla un català que, si tot va com ara, serà el del futur. Hi conviu el...

Josep M. Ballarín: l'últim carlí

És tan conservador que no es dutxa. Si una cosa respecta és el pòsit del temps. La tisi li va permetre fer llit amb el Dant, Shakespeare i Nietzsche, sense que la sobredosi de cultura ma tés la fe del...

Mònica Terribas: un corcó amb ulls de gat

Alguna cosa felina la vincula a la nit. En la foscor, les pupil·les se li dilaten. Ella ho té tot controlat i, en canvi, l'entrevistat contesta a les palpentes.Té un petit descompassament entre veu i...

< Anterior | 1 | 2 | ... | 42 | 43 | 44 | ... | 47 | 48 | 49 | Següent >