Un nen gran
Sap greu veure com un dels nostres herois de fa quatre dies ara s'ha convertit en una persona tan vulnerable, com el futbolista més desequilibrant del món, amb només 36 anys, pesa 118 quilos i s'esforça a reduir la seva obesitat en un reality show de la televisió brasilera.
No ha de ser fàcil lluitar contra el que vas ser. De la teva època de futbolista no te'n queda ni el nom. Ronaldo ja és un altre. Sí que conserves el mateix somriure innocent amb què vas arribar a Barcelona. Mentre el cos se t'anava desfigurant, has mantingut la cara de nen petit il·lusionat per totes les coses que t'anaven passant, les bones i les dolentes. La teva ha sigut una vida d'extrems. A dalt de tot, i també a baix. Lesions molt llargues, festes sonades, fills que has hagut de reconèixer al cap dels anys i una malaltia -l'hipertiroïdisme- que va fer que els últims anys de futbolista visquessis un calvari, mentre a tots els camps se'n fotien de la teva panxa.
Ara els que se'n riuen del teu cos són els espectadors de la cadena de televisió del Brasil on passaràs tres mesos sotmès a dieta per arribar a Nadal i jugar un partit contra la pobresa a Porto Alegre. La teva carrera sempre ha anat a batzegades, arrancar i parar, arrancar i parar, el mateix que feies a les teves èpoques glorioses en un camp de futbol. T'imagino ara al sofà de casa mirant un partit del Barça amb els teus fills petits: "Veieu el Messi? Doncs aquest vaig ser jo". I els nens, com si els prenguessis el pèl: "Sí home, papa, i què més!"
Ser el millor jugador del món és un privilegi reservat a uns quants escollits. Però també és una càrrega monstruosa. Tastes la glòria planetària fins que arriba un dia que la perds. N'ha nascut algun de més jove, de més bo, de més preparat. I aleshores et toca penjar les botes, anar-te'n cap a casa i lluitar contra un pensament que et deu perseguir dia i nit: ja ho has fet tot a la vida, però encara tens tota la vida al davant.
Si llegeixes aquesta carta, potser te'n riuràs d'això que he escrit. Crec que tens un avantatge: que patim més nosaltres per tu, que no pas tu mateix. No t'imagino torturant-te amb vídeos antics ni emprovant-te la samarreta del Barça per veure que ja no t'entra. Per a tu la vida és un joc. Que ara toca jugar a aprimar-se? Doncs es juga. I, si pot ser, es guanya. I si no, com a mínim, ja haurem rigut una estona.
P.D. Només vas quedar-te una temporada al Barça, però al cap dels anys vas enviar-hi el teu hereu Ronaldinho. Semblàveu la mateixa persona: el Brasil, el futbol, el somriure, les dents, la panxeta, la samba, les sortides nocturnes... Ell també està a punt d'escriure el capítol de la seva retirada.
