La memòria és una medalla
Veig, senyor Martín Villa, que ja té una altra medalla, la que li ha lliurat el rei per commemorar els 40 anys de les eleccions del 1977. Ja no és només que tots els crims de la dictadura estiguin impunes, és segellar un relat en què la democràcia sembli un regal que, molt amablement, ens va oferir el franquisme.
El primer esforç dels cronistes oficials del règim del 77 ha sigut apartar de les nostres ments la idea que en aquest país hi va haver una dictadura. Aquí el que hi va haver és una guerra molt llarga i quan es va acabar -gràcies a una fantàstica el·lipsi de 25 anys- ja van arribar el 600, els biquinis, les sueques i una mica més tard, però molt poc, la democràcia. ¿I a qui hem de donar les gràcies que poguéssim votar aquell 15 de juny del 1977? Doncs al rei i a Adolfo Suárez, que es van conjurar -utilitzarem sempre aquest verb, perquè sembli que ho van fer sols i contra l’opinió de tothom- per posar les urnes, “¡qué buenos son los padres escolapios, qué buenos son, que nos llevan de excursión! ”
I d’aquestes eleccions se’n diran les primeres eleccions democràtiques, com si la República no hagués existit, com si a Espanya no s’hagués votat mai. I aquell mateix any tornarà Josep Tarradellas a Catalunya, gràcies a Suárez, a qui si no. I serà la Constitució del 1978 la que atorgarà l’autogovern a Catalunya, com si tot ho estrenéssim, com si tot sortís del mateix lloc, és a dir, del franquisme i de la seva generositat proverbial.
Però ara Suárez és mort i el rei Joan Carles I el tenim de gira mundial de restaurants, places de toros i circuits de F-1, a l’espera de la seva resurrecció política, el dia del seu òbit, desitgem que d’aquí molt de temps. Queden els secundaris, els sequaços del règim, els que persegueix la justícia argentina, com Utrera Molina, el sogre de Gallardón, a qui van enterrar cantant el Cara al sol ; com vostè, senyor Martín Villa -últim governador civil franquista de Barcelona, ministre de Relacions Sindicals quan el 3 de març del 1976 la policia va matar cinc obrers en vaga a Vitòria-, condecorat novament aquesta setmana. Aquí li posen medalles, però per trobar un jutge que dicti una ordre de detenció contra vostè hem d’anar a 10.481 quilòmetres.
El dia de la medalla, a fora el Congrés, se li va acostar la germana d’un dels obrers morts i li va dir si algun dia demanaria perdó. L’ordre de detenció potser no es complirà, però sí les paraules que Lluís Llach va escriure a Campanades a morts : “Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
P.D.
Per cert, ha vist què fan els diputats del seu partit al Parlament de Catalunya? El PP s’ha sumat a tots els altres grups i ha votat a favor de declarar nuls els tribunals franquistes i, per tant, tots els judicis que es van fer del 1938 al 1978. Una agradable sorpresa.
