Publicitat
Publicitat

CARTA A PERE NAVARRO

Carta a Pere Navarro: "La festa"

Aquella no era una festa en què vostè es pogués sentir còmode. Els seus primers moviments van ser certament maldestres. Va trencar una copa i en va vessar un parell més mentre es presentava un per un amb aquella fórmula tan seva: "Sí, miri, bona nit, sóc Pere Navarro".

Va deixar enrere somriures fotetes i mirades d'incredulitat i, amb les mans a les butxaques, va decidir que passejaria pel jardí i observaria l'ambient abans de tornar a badar boca. Aviat va identificar dos bàndols entre els assistents: un grup clarament majoritari que reia, bevia i ballava i que semblava que, d'un moment a l'altre, s'hagués de llançar a la piscina a proclamar la independència, i un altre -menys nombrós però igual de sorollós- que era allà per rebentar la festa. Com que no tenia ganes d'ajuntar-se ni amb els uns ni amb els altres, va prometre abstenir-se cada vegada que li oferissin cava. Les seves advertències ni van generar complicitats ni van espantar ningú.

Va ser aleshores quan se li va acudir d'anar a veure el discjòquei. Amb cara de bon noi, li va demanar que tragués aquella música que esverava tot el veïnat i que posés la seva cançó preferida. Quan va començar a sonar Federalisme , a la pista tothom va deixar de ballar. Li van fer entendre, entre crits i xiulets, que allò ja no es portava, que era una cosa avorrida i tronada, pròpia d'una festa dels anys 80.

Si es volia guanyar la confiança dels assistents, li caldria un cop de geni. I així va ser. En un moment que ningú no s'ho esperava, es va enfilar a la taula i va començar a cridar "Que plegui el rei!" fins que es va fer el silenci incrèdul, primer, i es va guanyar l'aplaudiment general, després. Envalentit, es va encarar també amb els que volien rebentar la festa. A vostè tampoc li agradava la música ni l'ambient ni res del que veia allà, però per sobre de tot, va dir, hi havia una cosa: el dret de la gent a divertir-se. I així va ser com l'home que havia arribat tard, sol i sense ganes de festa es va acabar convertint en el centre d'aquella trobada.

Això sí, va matisar: el dret a divertir-se s'havia d'exercir d'acord amb la llei, i de forma pactada amb els veïns. Els mateixos veïns que havien estat tota la nit llançant galledes d'aigua i trucant a la Policia (la Nacional) perquè aturés la festa. Els Mossos no hi havia hagut manera que vinguessin.

La metàfora de la festa i del convidat que, al principi, s'hi sent desplaçat serveix per reconèixer la importància de la posició que vostè ha acabat defensant per al PSC. Ara mateix no hi ha res que legitimi més el referèndum per l'estat propi que el fet que el defensi algú que pensa votar que no.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF