Carta a la ratafia: 'Elogi de la Catalunya rural'

Utilitzen 'pagès' com a insult, contraposen els tractors a la cultura, menyspreen el que no coneixen

El president de Cantàbria va a la Moncloa amb un pot d'anxoves i tothom ho troba tan simpàtic que des d'aquell dia comencen a convidar-lo –i encara no han parat– a programes de televisió. El president de la Generalitat s'hi presenta amb una ampolla de ratafia i li diuen pagès i “pueblerino” i Paco Martínez Torra.

Fan veure que no saben dir 'ratafia' i deixen anar 'ratafría' perquè tot plegat sembli encara més ridícul, la beguda i l'home que la porta, a qui dibuixen com un senyor de províncies que arriba carregat d'obsequis a la capital per fer-se perdonar els pecats davant de l'amo. Això a Madrid. A Barcelona tocarà fer conyeta de la ratafia perquè és un licor de poble, que es produeix i es consumeix en allò que TV3 s'ha aficionat a dir-ne "territori", una paraula que em posa malalt perquè sembla que d'allà ja hi hagi desaparegut qualsevol vestigi de civilització humana que un dia hi hagués pogut haver, i només hi quedin quatre isards curts de gambals fent cabrioles per la muntanya, bevent ratafia com desesperats i votant –què vols, pobres animalons, si no donen per més– partits independentistes.

Abans de 'territori', en deien 'rerepaís'. Ja ho veureu, repetiu: re-re-pa-ís. És pronunciar la paraula i imaginar-te una família sense llum, asseguts tots al costat del braser, desa la ratafia, nen, que venen els senyors de Barcelona, corre, renta't la cara, pentina't i treu 'orujo' per als grans i Jaggermaister per als joves, no els facis enfadar i fixa't en ells, que ja veuràs que són gent més evolucionadeta que nosaltres. Territori, rerepaís i darrerament Tractòria. No és innocent el llenguatge, no. De Tractòria se n'enfoten –insolents, desvergonyits, impúdics– els qui pretenen inventar-se un país –Tabàrnia– per no haver-se de barrejar amb la Catalunya no metropolitana.

Utilitzen 'pagès' com a insult, contraposen els tractors a la cultura, menyspreen tot el que no coneixen, i passegen una superioritat moral difícilment acceptable i compatible amb una època tan políticament correcta com aquesta. La ridiculització de la gent de poble no la permetríem de cap altre col·lectiu. Anem com bojos provant de denunciar públicament qualsevol comentari de qualsevol persona que no respecti qualsevol dret de qualsevol minoria. Ens l'agafem, en molts casos, amb paper de fumar. Però amb la gent de poble resulta que val tot. D'uns anys ençà, s'ha reivindicat (i ja tocava) el barri i la Catalunya metropolitana. Ara potser toca dir alguna cosa a favor de la Catalunya de poble.

P.D. Aquesta ha estat, sens dubte, la setmana de la ratafia. El dubte és si tot el que s'ha dit i escrit haurà servit per popularitzar-la o per polititzar-la. Hi ha una temptació –i potser seria el pitjor que podria passar–, i és que uns i altres la volguessin convertir en el licor del llaç groc.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF