Carta a Quim Monzó: “No entiendo el catalán”

Lectors que ja no llegeixen demanen a l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que escrigui

Resum de la setmana: lectors que ja no llegeixen demanen a l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que escrigui. Li escriuen tuits, els lectors que no llegeixen a l’escriptor que no escriu, amb el propòsit, precisament, d’animar-lo a escriure.

Ell, de fet, escriure sí que escriu. Cada dia. El que passa és que no publica. Si els lectors que ja no llegeixen aixequessin els ulls de la pantalla del mòbil i miressin la seva biblioteca, hi trobarien molts llibres de l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, llibres que fa anys, dècades potser, que no toquen. La senyora que els ajuda a casa -dues hores dimarts i dues divendres- en treu la pols un cop al mes. ¿Però qui vol, avui, llegir aquests llibres podent, en canvi, felicitar el premiat per Twitter i, amb una mica de sort, fins i tot obtenir resposta d’ell i acumular likes d’amics, coneguts i retuitats?

Llegir demana un esforç que la mirada dels altres no podrà percebre. Només els més espavilats d’entre els lectors que ja no llegeixen agafaran els llibres antics del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i els escamparan a sobre d’una taula de fusta decapada. Al costat, hi faran fumejar un te matcha amb llet d’avena, i una torrada d’alvocat. Quan tinguin el bodegó complet, faran la foto, la retocaran amb els filtres que convinguin, la penjaran a les xarxes, l’acompanyaran d’algun missatge en anglès i una rastellera de hashtags i tornaran a endreçar els llibres, a l’espera que l’escriptor que no escriu rebi un altre premi o arribi el dia, que encara veuen molt llunyà, d’escriure’n apressadament la seva necrològica digital.

Jo, si fos l’editor de l’escriptor que no escriu, reeditaria tots els seus llibres perquè el lector que ja no llegeix segur que sí que sent, en canvi, la coacció d’acumular imperativament qualsevol novetat que surti. Correrà a la llibreria més hipster del barri més hipster a comprar llibres que potser ni recordava que tenia amuntegats en aquelles caixes que guarda a casa els pares després de l’última separació. I serà d’aquesta manera que el lector que ja no llegeix potser trobarà l’estímul d’obrir, posem per cas, El dia del senyor, i subratllar una frase que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va escriure, a principis dels anys 80: “¿Per què el senyor Serrat (fill de català i aragonesa) ens recorda tothora que és xarnego i un servidor (fill de català i andalusa) fa trenta anys que ni se’n recorda?”

P.D . Li sorprendrà, al lector que ja no llegeix, trobar-se un país on està a punt d’obrir TV3, Catalunya en Miniatura i L’Universal, del carrer Marià Cubí. I una cambrera que quan Monzó li demana un Bloody Mary li respon el mateix que Baptistão dirà 35 anys després quan li preguntin pel seu “gol in extremis”: “ No entiendo el catalán”.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF