Carta a Josep Maria Matamala: 'L’amistat entre dos homes'

Si el president fos jo, ¿quants amics tinc que farien per mi el que tu has fet per Carles Puigdemont?

Si el meu millor amic fos president de la Generalitat, corregués el risc d’anar a la presó i un dia decidís marxar a l’exili sense data de tornada, ¿hauria estat capaç jo també de deixar-ho tot -casa, feina i família- i acompanyar-lo incondicionalment en una escapada que no sé com pot acabar ni per a ell ni per a mi?

I si el president fos jo, ¿quants amics tinc que farien per mi el que tu has fet per Carles Puigdemont? Com que no sé si ens agradarien les respostes a aquestes preguntes, ens quedem més tranquils pensant que nosaltres no podríem ser mai Josep Maria Matamala perquè no disposem dels mateixos diners que tu. El que no tenim segur és el coratge. N’hi ha, com Carlos Herrera, que se’n foten i et diuen “ pagafantas”. D’altres, més refinats, prefereixen batejar-te com “el mecenes de Puigdemont”. Però les transferències no costa res fer-les amb el mòbil des del sofà de casa o des de Baqueira, esquiant.

Hi ha més gent que té diners que no pas temps per a un amic. Per més despeses del president Puigdemont que hagis pogut assumir durant aquests mesos a Brussel·les, l’últim que deu haver necessitat de tu són els calés. Si la consellera Ponsatí en poques hores va recaptar 200.000 euros per a la seva defensa, ¿què no hauria recaptat ell? Darrere d’un polític a l’exili, hi ha una persona com tu, també a l’exili, lluny de la família i a prop de l’amic i d’una idea de país. I aquest és l’aspecte que més m’interessa: fan president de la Generalitat el meu amic i la pregunta no és què podrà fer ell per mi, sinó què podré fer jo per ell.

Per un fill o per la parella, el coratge i la valentia ja se’t suposen, sembla que ho estipuli el contracte. El valor de fer-ho per un amic és immens. El gest que has tingut amb Carles Puigdemont em sembla un cant magnífic a l’amistat entre homes, sovint menystinguda, com si només ens unís el futbol del dimarts i el pàdel del dijous, i els sopars de després en què parlarem de feina, de dones o de cotxes. Potser sí que no ens expliquem (totes) les nostres coses, però l’amistat masculina és, com en aquest cas, d’una incondicionalitat absoluta.

I després, ho reconec, hi ha una debilitat personal pels personatges secundaris. Se me’n van els ulls cap als números 2 dels números 1. Aquells de qui pràcticament no en sabem ni el nom. El compromís anònim dels que treballeu a l’ombra sense esperar cap altra recompensa que la que rebrà -en el millor dels casos- el protagonista principal de la història: el teu amic.

P.D . Deures: escriure la crònica d’aquests cinc mesos a Brussel·les des dels teus ulls. Més deures: reconstruir l’últim viatge amb cotxe del president a través de la mirada dels altres tres acompanyants, els dos mossos d’esquadra (Goicoechea i De Pedro) i l’historiador Josep Lluís Alay. Deixar-ho reposar. Encara no és el moment.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF