Carta a Ernest Maragall: 'I a més, un Maragall...'

No se m'acut cap altre perfil que pugui bastir un gran acord republicà entre Esquerra i els comuns

Semblava que Ada Colau era el pitjor que li havia passat a Barcelona des que els romans la van batejar com a Bàrcino. Per això, les elits de la ciutat van muntar una operació per desallotjar-la de l'Ajuntament, comandada per un ex primer ministre francès. Ara s'ha vist, però, que encara hi podia haver una cosa més irritant: un alcalde amb les sigles d'ERC.

Pintaven que això era el Bronx, incivisme, inseguretat, 'top manta' i narcopisos. A base de superilles i carrils bici, la ciutat –deien– s'havia convertit en un infern per als turistes, per als cotxes, per a les terrasses, per als hotelers, per als negocis i fins i tot per als pobres gossos del Turó Park. Van aconseguir pels pèls l'objectiu que Ada Colau no guanyés les eleccions. Llàstima que l'alegria els durés tan poc. El temps de mirar els resultats i veure que sortien del foc per caure a les brases.

Barcelona independentista. Un oxímoron, dues paraules que, quan senten juntes, els regiren l'estómac. No els pot estar passant el mateix, pensen, que als pobles de la Catalunya profunda. I encara se'ls fa íntimament més dolorós que sigui vostè l'alcaldable d'Esquerra. Vostè no, senyor Maragall. Un fill de Sarrià-Sant Gervasi, un independentista sobrevingut, un socialista, un dels artífexs de la Barcelona que tots evoquen amb nostàlgia i contraposen malintencionadament a la d'Ada Colau. Ho viuen com una conquesta. Un Maragall cometent alta traïció. I és per això que han començat la reconquesta.

No acabo de saber de què tenen por. Dubto que un alcalde de Barcelona pugui (ni li pertoqui) proclamar la independència de Catalunya. Es pot permetre posar un llaç groc a la façana, una pancarta de suport als presos polítics, anar-los a veure a Soto del Real, aprovar mocions simbòliques, personar-se com a acusació particular en les càrregues de l'1 d'Octubre, trencar amb el seu soci si dona suport al 155, posar traves a la instal·lació d'una pantalla gegant per als partits de la selecció espanyola o rebre altres alcaldes independentistes al Saló de Cent. Poca cosa més, doncs, del que ja ha fet Ada Colau aquests últims mesos.

No ho tindrà fàcil, senyor Maragall. Però per trajectòria política, per manca d'ambicions personals, per habilitats per a la negociació i la cuina de pactes, perquè no és un home de l'aparell d'Esquerra –però sap perfectament com funcionen els partits–, per un grapat de motius no se m'acut cap altre perfil que pugui bastir un gran acord republicà entre Esquerra i els comuns, entre vostè i Ada Colau, si cal alternant-se a l'alcaldia, perquè les dues formacions més votades diumenge puguin governar Barcelona juntes.

P.D. L'edat no és ni una virtut ni un defecte. És un fet biològic. Ha sigut patètic veure com s'enfotien de vostè o de Manuela Carmena perquè, després dels 70, tinguin ganes de continuar transformant no només les seves vides, sinó també les nostres ciutats.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF