Carta a la mascareta: "Posa-te-la, posa-la-hi"
Estem vivint amb les mascaretes la primera experiència col·lectiva en el món occidental de portar habitualment un complement que ens tapi la cara. Un nou model de preservatiu, ara facial. Posa-te-la, posa-la-hi, ja ens diuen les autoritats.
Breu història de la mascareta, a casa nostra. Primer, les veies només als quiròfans o quan el dentista se t'acostava a la boca. Després, vam començar a identificar turistes xinesos que visitaven la Sagrada Família o el Parc Güell amb la mascareta posada. Ho interpretàvem o bé com una excentricitat oriental o més aviat com una falta de respecte cap a nosaltres: què s'han pensat que els encomanarem, aquests? De mica en mica, però, la mascareta es va fer popular entre la població local usuària de la bicicleta per no respirar l'aire d'una ciutat com Barcelona, cada vegada més contaminada.
Fins que va arribar el coronavirus. Els primers dies, si veies algú pel carrer amb mascareta, te n'apartaves. Entenies que el perill era ell. Ara és al revés. Els que es protegeixen la cara són els que et fan sentir segur. També és veritat que, abans de l'estat d'alarma, als pioners en l'ús de les mascaretes en llocs públics ens els miràvem de la mateixa manera que, a principis dels anys 90, observàvem els que parlaven pel carrer amb un telèfon mòbil, pensant que quines ganes de cridar l'atenció. I és que ens havien dit que les mascaretes no servien per a res, qui sap si perquè ara hem vist que no en tenien ni per al personal sanitari ni per al de les residències. Sentíem que mantenint les distàncies i amb una bona higiene ja n'hi havia prou, potser perquè les autoritats comptaven que de mans i de sabó qui més qui menys en té a l'abast.
Abans anaves amb la cara tapada perquè no t'identifiquessin o perquè no t'estigmatitzessin. Ocultar el rostre, per a nosaltres, era sinònim de ser sospitosos o víctimes d'alguna cosa. I ara, amb el coronavirus, som les dues coses al mateix temps: sospitosos i víctimes. Circulem breument pel carrer pixelats, amb la identitat esborrada, buscant en la mascareta una forma de protecció, però també un anonimat esmunyedís, intentant passar desapercebuts en un moment en què tots ens sentim, sospitosos i víctimes, assenyalats i espantats, éssers que paradoxalment només recuperem el sentit de pertànyer a una col·lectivitat quan arribem a casa, ens traiem la mascareta, i sortim al balcó a aplaudir i a desfogar-nos amb uns veïns a qui fins ara ignoràvem.
P.D. Parafrasejant Joan Capri: el virus se'n va i ella es queda. El dia que la pandèmia comenci a remetre, no crec que sortim al carrer en massa a llençar les mascaretes al contenidor. És probable que, d'una manera o d'una altra, continuïn formant part de les nostres vides.
