Carta a Javier Zaragoza: 'Visca la juristocràcia!'

Una dotzena d'encausats i les seves famílies segueixen amb neguit les seves conclusions finals

A vegades, el poder s'amaga darrere dels detalls més insignificants. Vostè mateix, quan en vol fer ostentació al Tribunal Suprem, interromp el seu discurs per beure un glop d'aigua. Però mai en un punt i a part. Ni al final d'una frase. Prefereix fer-ho enmig d'una oració. “Això [glop d'aigua, pausa escènica, tothom pendent de vostè] va ser un cop d'estat”.

Una dotzena d'encausats i les seves famílies segueixen amb neguit les seves conclusions finals, després de quatre mesos de judici. De com ho argumenti vostè, de quins delictes els hi encolomi en pot dependre que siguin condemnats o absolts pel tribunal, que hagin de passar més o menys temps a la presó. L'informe del ministeri fiscal també tindrà impacte en tota la política espanyola dels propers anys. Hi ha milers de persones, per tant, que l'observen atentament. És en aquest context que el seu gest repetitiu de fer un glop d'aigua entre subjecte i predicat, enmig de frases copulatives o adversatives, just abans que de la seva boca en surti el sintagma letal, no pot ser casualitat. Sembla un exercici destinat a deixar clar qui s'ha de preocupar i qui no, qui té una posició de força i qui dorm cada nit a la presó, a qui vols agradar i a qui vols escarmentar.

Vostè podrà al·legar que és molt pobre que el meu judici es basi en un detall tan absurd. I tindrà raó. Però des de dimarts que no em marxa la sensació que els seus glops d'aigua a destemps són una manera de rabejar-se en la satisfacció que li provoca la duresa de l'afirmació que deixarà anar, tot just hagi tornat a deixar el got sobre la taula. També sé que aquesta acusació és jurídicament irrellevant, i que tant de bo s'hagués begut cinc garrafes d'aigua i, en canvi, hagués trenat un relat més ajustat al que va passar la tardor del 2017. Però aquestes pauses hídriques, unides a un llenguatge hiperbòlicament ofensiu i a les seves mirades reptadores per damunt de les ulleres, denoten la confiança d'estar fent la feina que s'esperava de vostè.

Vivim ara mateix en l'era de la juristocràcia, que és la forma que ha adoptat la democràcia a Espanya per salvar la seva unitat. També Franco va batejar la seva dictadura com a democràcia orgànica i es va quedar tan ample. Juristocràcia és també una forma d'aristocràcia. Un grup privilegiat de juristes que si no tenen el poder a les seves mans, com a mínim l'executen amb convenciment i determinació. Juristocràcia és el braç armat del poder. I vostè més que ningú m'entendrà si li dic que per ser el braç armat d'un estat que clama venjança no cal tenir armes.

P.D. Dimarts, mentre intervenien vostè i els seus tres col·legues, em mirava el president del tribunal, Manuel Marchena, i pensava que, abans de jutge, va ser fiscal del Tribunal Suprem. ¿Creu que les conclusions de Marchena haurien sigut gaire diferents de les seves?

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF