Carta a Ángel Pavlovsky: 'Pavlovsky, hola o adeu?'

Vas fer l’últim bolo a Olot (fa set anys) sense saber que seria l’últim bolo

Em va impressionar tornar-te a tenir al davant. Havien dit de tu que estaves ingressat en una residència, que el teu estat de salut era molt greu, fins i tot t’havien donat per mort, i ara estàvem asseguts a taula altre cop, a punt de començar una entrevista per aclarir on t’havies ficat tots aquests anys.

Vas aparèixer prim i espurnejant, com sempre. Amb una camisa d’estampat africà, un barret de palla al cap i un cigarret als dits. Ni rastre de la decadència que podia imaginar, després d’haver sentit tants rumors. La cara, descansada, i fins i tot millor d’aquella paràlisi facial que et va torçar l’expressió durant uns anys. Tu enraonaves i jo et mirava com si veiés una aparició, com si en qualsevol moment també hagués de baixar Pepe Rubianes i amb vosaltres hagués de tornar una època de les nostres vides. Al març farà deu anys de la seva mort, si fa o no fa el mateix temps en què molts no havíem tingut notícies teves.

Després em vas parlar d’ell: “Em sap greu que al Pepe ja no li podré tornar els diners que em va deixar”. Ell i altres amics van intentar ajudar-te amb petits préstecs o amb aquell homenatge de l’any 2012 a Luz de Gas, que de cara enfora festejava els teus cinquanta anys de teatre, però que de portes endins tothom sabia que era pura supervivència econòmica. Havies tingut problemes amb Hisenda, amb els bancs, havíeu perdut la casa tu i la teva germana. Tornar a aquella època també vol dir tornar als anys de la crisi. El col·lapse de Lehman Brothers (dissabte que ve farà una dècada) també va ser el col·lapse de molts altres germans, entre ells els Pavlovsky.

Et vas atipar del teatre. Vas perdre les ganes i la capacitat econòmica per produir els teus espectacles, sense haver de dependre de ningú. Vas fer l’últim bolo a Olot (per les festes del Tura, avui fa set anys) sense saber que seria l’últim bolo. I prou, i ja està, i vas anar a raure a Banyoles, en una casa de lloguer social de La Caixa que comparteixes amb la teva germana. D’allà, d’aquell retir, només t’ha aconseguit arrencar el periodista Albert de la Torre.

T’ha convençut per rodar un documental sobre la teva vida, Buenos Aires, París, l’arribada a Barcelona el dia que van assassinar Carrero Blanco, els anys a la televisió, al Barcelona de Noche i en altres escenaris del Paral·lel, una pel·lícula homenatge a una trajectòria que un dia es va acabar abruptament. Aquests dies, amb 77 anys, fas unes funcions especials al Teatre La Gleva, que formaran part del documental. No és que tornis als escenaris, és que te’n podràs acomiadar de la manera càlida i elegant que et mereixes.

P.D. A La Gleva hi caben setanta persones i ara mateix ja tenen una llista d’espera de més de mil. Molta gent té ganes de tornar-te a veure, encara que no sàpiguen ben bé si venen a dir-te hola o a dir-te adeu.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF