Publicitat
Publicitat

CARTA A ELS REIS D'ORIENT

Tots units

Diu el poeta Luis García Montero que els Reis no poden ser els pares, perquè els pares es moren, tots ens morim, i els Reis continuen venint cada any. Avui és el dia. Ja poden estar contents, Majestats, perquè a Catalunya aquestes rebudes que els fem a vostès no són habituals

Ens enganxen en plenes retallades, però per vostès no han de patir. Tenen el lloc de treball assegurat. A cap alcalde que vulgui conservar el càrrec (i la integritat física) se li acudiria prescindir dels seus serveis. Els Reis Mags són l'únic pilar intocable de l'estat del benestar. Aquí es pot privatitzar l'aigua, la llum o els hospitals. Tot, menys la cavalcada. Això no es toca. Res d'introduir l'euro per joguina. Res de fer pagar entrada als nens, ni d'estalviar-nos un sou fent venir dos reis en comptes de tres, encara que si em demanen la meva opinió, si un any no vingués el rei ros no passaria res, ningú s'adonaria de la seva absència, estant com està mancat de tota rellevància.

Valorin també, Majestats, que aquí som un país que ens barallem per tot. Que quan la majoria està a favor d'una cosa, n'hi ha que automàticament ens hi predisposem en contra. No per res, no; només per fotre. Amb vostès això no passa. No hi ha espai per a la dissidència. El nostre tradicional esperit crític s'anul·la. Hi ha una unitat insòlita, una confabulació nacional -de Jordi Cañas a David Fernàndez i de Joan Collet a Joan Gaspart- perquè tots remem en el mateix sentit. No se'ns acudiria mai convocar una mani alternativa anticapitalista i antisistema durant el recorregut de la cavalcada. Ni fer-los boicot perquè no portaran el que realment necessiten molts nens i molts pares d'aquests nens. Ni tan sols han de patir perquè aquella bola de neu que va anar a parar a la cara de Mari Pau Huguet en aquelles campanades de TV3 pugui, algun dia, estavellar-se al seu rostre. Vostès són intocables. Els únics reis que a hores d'ara ho són.

Però no em facin gaire cas. Si veuen que aquesta carta m'ha quedat molt descreguda, entenguin que estic en una etapa difícil de la vida -ni sóc un nen ni tinc nens- i la meva distracció en una tarda com la d'avui és mirar la cara dels infants i pensar que si en el seu temps a Ferrol hi hagués hagut cavalcada (cosa que desconec), Franco també hauria sortir al carrer, innocent, abrigat i emocionat, a veure com passaven els Reis Mags d'Orient.

P.D. I aquí va la meva petició: que el 2013, Majestats, no haguem de tornar a sentir que la crisi és una oportunitat i que en sortirem millor que quan hi vam entrar. Si no es compleix, no pateixin: entendré que hem estat escrivint cartes als Reis per sobre de les nostres possibilitats.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF