Publicitat
Publicitat

VIATGE A BARCELONA (7)

“No hi vagis, mama, que és per a guiris”

Costa distingir si el que s’ha convocat avui, aquí, és un partit de futbol o l’Assemblea General de les Nacions Unides

Propera parada del meu viatge a Barcelona: el Camp Nou, la nit del Gamper. Si algú vol entendre l’èxit mundial del Barça i de la ciutat, que vingui i ho vegi. Costa distingir si el que s’ha convocat avui, aquí, és un partit de futbol o l’Assemblea General de les Nacions Unides. A primera vista diries que hi ha representats tots els països del món. Decideixo dedicar-me a formar un equip internacional d’aficionats. N’excloc els asiàtics, per excés d’oferta.

Amb el número 1: la Nivine i la Meriam, una mare i una filla holandeses, d’origen caribeny. És la quarta vegada que vénen a Barcelona. Les altres tres han visitat el Museu del Barça; avui estan excitades perquè veuran el seu primer partit. Amb el número 2: l’Adham, un nen egipci de 10 anys, que porta la samarreta del Barça amb el seu nom estampat a l’esquena. Els pares van comprar les entrades per internet des d’Egipte. L’equip preferit del fill és el Barça i el seu ídol com a jugador, Cristiano Ronaldo. L’hi faig repetir. Ho havia entès bé.

Amb el número 3: l’Ann, una jubilada noruega que es va mirant l’estadi i només sap dir-me: “ It’s my dream, it’s my dream”. El marit veig que no es fia que siguem periodistes i ve a dir-li, en la seva llengua autòctona, “Anem, que aquests encara et fotran la bossa”. Amb el número 4: tres joves es fan fotos amb les copes del triplet a l’esplanada de l’estadi. Es diuen Andrew, Kovan i Vincent. Tenen 17 anys i són de les illes Maurici. M’enduc una alegria: les illes Maurici és un cromo difícil de trobar. Amb el número 5: el Ferran, del País Valencià. Vénen cada any pel Gamper amb la Penya de Sueca. Diu que la va fundar Joan Fuster. M’anoto que he de confirmar aquesta dada.

Amb el número 6: Freddy, 24 anys, Tanzània. Cromo difícil, aquest també. El seu equip és l’Arsenal i de la lliga espanyola diu que tant li agrada el Barça com el Madrid. És urgent fer una gira per Tanzània i Egipte i ajudar a aclarir idees. Amb el número 7: la Fatma, una noia de Kuwait que em demana que li faci una foto amb el camp de fons. Després ens fem una selfie junts i cometo l’error de posar-li la mà a l’espatlla. Me l’aparta, agafa la càmera i se’n va. Sorry, Fatma. Amb el número 8: la Gay, una americana de mitjana edat, que posarà la nota elegant a l’equip. Samarreta del Barça arremangada ensenyant el melic, mames potenciades per un cirurgià generós i shorts texans amb la bandera americana.

Amb el número 9: un grup de quatre australianes a qui em dirigeixo, per error, en castellà. Ves que no m’hagi confós perquè porten unes samarretes molt ajustades de color vermell, on es llegeix “España” i on hi ha dibuixat un toro. Aviso la UEFA per si fos motiu de sanció. Amb el número 10: l’Enric, de Riudoms. M’ensenya content una bossa de pipes. El noi de la parada de llaminadures li acaba de dir que és el primer client català que ha tingut avui. I amb el número 11: l’Angelina, que ha vingut de Coma-ruga amb tren, tot i les advertències del seu fill: “No hi vagis, mama, que avui és per a guiris”.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF