No tots som iguals

No tots som iguals, va dir Jaume Matas al teu programa. I tu també ho has notat. Des que ha augmentat la teva notorietat i influència, els polítics ja no fugen quan et veuen; ara se t'acosten per veure què en treuen. I el gremi periodístic t'ha acollit com un dels seus. Un dels grans.

En Pau va ser el primer dels amics que estudiàvem periodisme que va treballar en un gran diari. Recordo el dia que ens va explicar la seva decepció amb l'ofici que havíem triat per guanyar-nos la vida. "La primera preocupació, quan escrivim, és què pensaran els nostres companys de redacció; després, què pensaran els col·legues d'altres diaris, els polítics, els caps de premsa, i només al final pensem en els lectors".

25 anys després d'aquelles paraules, polítics i periodistes formem un món encara més tancat i més allunyat dels ciutadans. Tu, Jordi, has sortit del gueto i treballes com si fossis un espectador més a qui li han donat càmera i micro i li han dit "Au, vés al carrer i espavila't". Potser el teu gran mèrit és aquest: pensar en la gent i capitalitzar periodísticament el descontentament cap a un sistema endogàmic i caduc. Ser el líder que els indignats no tenen.

M'agrada veure com descol·loques els polítics amb preguntes que mai no els fan. No poden posar el pilot automàtic de les respostes perquè a davant hi tenen un explorador de les contradiccions humanes. Els parles més de què senten que no pas de què pensen. El físic t'hi ajuda. Tens cara de bon noi i un cos que no intimida. No cal ser agressiu per formular preguntes delicades. Al contrari, tu mai perds l'educació ni els nervis, que -suposo que van per dins- només intuïm quan et fregues la barba.

Al principi, la irrupció d'una figura mediàtica tan inquietant com la teva va descol·locar el gremi. Algú a qui no consideraven dels seus perquè venia del món de l'humor feia la feina que els corresponia a ells. A base de pencar (i de pensar) molt has capgirat la situació: abans et negaven el carnet i ara proclamen que ets l'únic que fas periodisme. Per sort, has anat fent camí sense creure't cap de les dues coses. Descobrint que el més provocador ja no és assetjar els polítics al carrer, escopir-los una pregunta i esperar que t'ignorin. Té més valor poder fer-los totes les preguntes que calgui tranquil·lament asseguts i escoltar les seves respostes amb un somriure descregut a la boca.

A Salvados, jugant amb elements com el guió, l'intriga, el ritme i la realització heu esborrat totes les fronteres entre periodisme i entreteniment. Enhorabona, Jordi. Veient el programa t'adones que entretingut no és el contrari de rigorós. És el contrari d'avorrit.