L’ex número 1 de Sant Jordi
Va ser d’un dia per l’altre que va caure en l’oblit. Els seus llibres, ningú no sap ben bé per què, es van deixar de vendre. L’editora, sempre més pendent d’ell que de la seva parella (cosa que, a casa, li retreien sovint), no va gosar ni dir-l’hi. Preferia enganyar-lo en les liquidacions i deixar que visqués en la fal·làcia que no havia canviat res.
En els plàcids santjordis del pujolisme, ell ho havia sigut tot. El més venut, el més admirat, el més entrevistat. Un taxi el portava d’un punt de signatura a un altre i un secretari diligent traçava, en una llibreta, un palet vertical per cada llibre que dedicava. Quan arribava al cinquè, en dibuixava un en diagonal per facilitar el recompte i poder informar-ne l’autor, durant els trajectes amb taxi. “Tornes a ser el número 1”, li confirmava l’editora a l’hora de l’aperitiu, de manera que l’escriptor ja podia assistir, amb cara de número 1, a l’aplec d’egos que era el dinar a peu dret amb els seus col·legues.
Però va arribar el Sant Jordi del 2006 i l’editora, quan les coses ja anaven de mal borràs, va contractar una cinquantena de persones (més dones que homes, com li agradava al seu autor) perquè anessin de punt en punt de signatura comprant i fent-se dedicar llibres de l’escriptor, que, d’un dia per l’altre, com solen passar aquestes coses, havia caigut en l’oblit. El nostre home, a mig matí, es va adonar que aquest any signava menys, però l’editora i el secretari l’hi van justificar per la irrupció dels autors mediàtics. Va ser durant el dinar que un dels seus col·legues, com el nen que t’explica que els Reis són els pares, el va informar, sorneguer, de tot el muntatge que li havia preparat l’editora per amagar-li que ja no era el número 1, que aquest dia ja no era el seu dia i que, aviat, aquest món tampoc no seria el seu món.
Mai més no va voler saber res de Sant Jordi. S’enclaustrava al seu àtic de rambla Catalunya amb València (on s’havia fet instal·lar triple vidre perquè no li arribés el brogit del carrer), abaixava persianes, tancava finestres i engegava el televisor per deixar anar el ressentiment que havia anat covant, i escridassar l’autor o autora que aquell any li havia robat el número 1, que ell encara considerava seu. “Mira l’escriptora piromediàtica! A veure si baixo i et cremo jo els teus llibres!”; “Guaita l’altre, ¿vols que baixi i expliqui a tothom que aquest premi te’l van donar abans d’escriure el llibre? O que no l’has escrit ni tu, pocavergonya?” Mai no va acabar baixant.
Després de molts anys sense poder escriure, ara torna a tenir un llibre acabat. El Sant Jordi de l’any que ve serà el número 1. Sap què ha de fer perquè ho sigui. Avui mateix reserva habitació per al 23 d’abril del 2017 a l’Hotel Condes de Barcelona, a l’àtic del qual té lloc el dinar d’escriptors. S’hi emportarà el manuscrit, deixarà una nota per a la seva editora i esperarà que la premsa uneixi el seu destí a Pla, Shakespeare i Cervantes, morts també tal dia com avui.
