14/08/2015

Gaudí, una màquina de fer diners

2 min
Gaudí, una màquina de fer diners

La filòsofa Marina Garcés, en una conferència l’any passat al CCCB, denunciava que el turisme actua com ho fan les indústries extractives. Agafa un producte -en aquest cas, la ciutat de Barcelona- i l’explota de forma intensiva, en xucla fins a l’última gota i fa que tota l’economia en depengui. Amb Gaudí ha passat el mateix. Barcelona ha preferit explotar comercialment aquest geni mundial de l’arquitectura, abans que relacionar-s’hi sentimentalment.

Gaudí és opi per als turistes. Gaudi, que li diuen ells, accentuant-ne la primera síl·laba. Els hi servim a preu d’or com a icona de la ciutat, com a emblema del turisme cultural de què tant ens agrada presumir, però perquè el facin els altres. Per cada entrada que Messi ven per al Museu del Barça, Gaudí en despatxa dues per a la Sagrada Família. Tres, si comptem la Casa Batlló i la Pedrera. Cinc, si hi afegim el Parc Güell. 8 milions d’entrades venudes l’any 2014. Uns ingressos només comptant les visites als seus edificis que aviat vorejaran els 100 milions d’euros anuals.

És com si tinguéssim les seves obres a la ciutat perquè les vingui a veure la gent de fora. Passem pel costat dels seus edificis i no ens els mirem. Potser, ni tan sols aixequem el cap. Que la Sagrada Família és a prop te n’adones quan et trobes una botiga de souvenirs que es diu Gaudí Collection, una altra Gaudí Fashion, una Barcelona Gaudí i una Gaudí, a seques. Un supermercat Gaudí, que ven “productos latinos, vinos, cavas, bebidas y mucho más”. També una pastisseria -Gaudí Bakery- i una peixateria, Peixos Gaudí. L’arquitecte ja és una empresa global sense propietari, que genera ingressos multimilionaris. Potser l’última forma de respecte és la inexistència de souvenirs amb la cara de Gaudí. O potser ni això, “enlloc del món veuràs souvenirs amb la imatge de cap arquitecte”, em fa notar Roger Miralles, també arquitecte.

Antoni Gaudí hauria complert aquest mes de juny 163 anys. El 2016 en farà 90 que va morir, atropellat per un tramvia a la cantonada de Gran Via amb Bailèn, sense que ningú el volgués auxiliar. La Sagrada Família, gràcies als 50 milions anuals que hi deixen els turistes, podria estar acabada el 2026, quan faci 100 anys de la seva mort. Josep Pla, a la segona dècada del segle XX, va escriure això al seu llibre Barcelona, una discussió entranyable : “Vaig creuar-me algunes vegades amb Gaudí pels carrers, cap al tard, generalment. Portava un vestit negre, lluent i esfilagarsat, unes plantofes obscures, una camisa d’una netedat equívoca; tot caminant solia menjar un rosegó de pa o una taronja que havia comprat a la cantonada immediata; caminava encorbat, obsessionat, sense mirar res, atabalat, pobre, miserable. Si hagués allargat la mà demanant caritat a la gent que passava, ningú no hauria pogut dir per l’aspecte que no era un pobre de solemnitat”. Aquell home que va morir en la misèria és, ara, una màquina de fer diners.

stats