07/08/2015

La Boqueria, sucs de kiwi des del 1897

2 min
Turistes fent-se 'selfies' davant l'accés principal del mercat / PERE TORDERA

La Lluïsa Ripoll, cinquena generació de peixaters, té uns lloms de tonyina preciosos a la seva parada. Em demana que no escrigui el que escriu tothom de la Boqueria, que no digui que el turisme s’ho ha menjat tot, que expliqui que en aquest mercat encara es troben els millors productes frescos de la ciutat.

I és cert que grans restauradors de la ciutat continuen anant a comprar diàriament a la Boqueria. Coincideixo amb una de les filles de Josep Solà, el propietari de la Bodega Sepúlveda, que es mira uns lloritos, un peix poc habitual a Barcelona i molt apreciat. Fa poc n’ha marxat l’Isidre Gironès, de Ca l’Isidre. La senyora que anava a comprar amb cistell, aquesta sí que ho té més complicat per obrir-se pas entre la gernació de turistes que saturen l’entrada principal. Les càmeres de fotos han substituït els cabassos, i els responsables de la Boqueria lluiten a contrarellotge -com tota la ciutat- per trobar l’equilibri entre els nous ingressos que genera el turisme i el mercat tal com sempre l’havíem conegut.

La Boqueria s’ha convertit en el recinte tancat de Barcelona més visitat pels turistes. Ni Sagrades Famílies ni Museus del Barça. Per aquí hi passen diàriament 50.000 persones, gairebé 15 milions a l’any. Des d’aquesta primavera un agent de seguretat impedeix els divendres i els dissabtes al matí l’entrada de visites guiades de més de 15 persones. “Els turistes que van darrere un paraigua no són bons per a ningú. No consumeixen i entorpeixen el pas”, diu el gerent de la Boqueria, Òscar Ubide. El resultat és que els grups se separen abans d’entrar i, un cop a dins, s’ajunten.

Un 20% de les 236 parades estan orientades al turista. “Som comerciants i oferim el que el client vol”, admet Salvador Capdevila, el president dels paradistes. Fruita tallada i forquilla de plàstic, formatge i embotits a làmines o a daus i servits en paperines, fish&chips per endur-se i sucs de fruita de tots colors. A la parada que et dóna la benvinguda al mercat els sucs se serveixen en uns gots de plàstic on es pot llegir “Vidal Pons. 1897”, la qual cosa deu crear la il·lusió entre els turistes que en els temps de Gaudí, a finals del segle XIX, aquí ja servíem sucs de kiwi.

La Boqueria espanta més abans d’entrar-hi que un cop ets a dins. Has de superar, però, la línia de foc, les primeres parades, el passadís central, on tot són visitants estrangers i productes pensats per a ells. Hi ha una Boqueria per als turistes i una Boqueria per als barcelonins. I després hi ha el Juanito Bayén, el Pinotxo, 81 anys i encara al peu del canó d’un dels 10 bars del mercat. “Cada dia em demanen 60 o 70 fotos. Som al costat de la Rambla, què vols? Però nosaltres estem treballant molt, molt, molt”. Tres vegades “molt”.

El president dels comerciants l’observa de lluny: “El dia que se’ns mori el Pinotxo...”. Li completo jo la frase: “...aquell dia sí que s’haurà acabat la Boqueria”.

stats