Carta a Mario Conde: 'Aquella Espanya triomfant'
El seu ego, Mario Conde, era l’ego de tot un país. Més que una persona, el símbol d’una època. La d’una Espanya que, després de tants anys tristos, havia canviat el Floïd del règim per la gomina del felipisme, i tenia pressa per acumular diners i per fer-se el xulo.
La història dedicarà una línia a la seva caiguda -potser totes les decadències s’assemblen- i, en canvi, estudiarà amb detall la seva ascensió ufanosa en aquella Espanya testosterònica que es preparava per acollir els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica. El país necessitava algú jove i guapo, i vostè ho era, com jove i guapo havia sigut Adolfo Suárez en la dècada anterior. S’assemblaven tant, que a l’hora de pentinar-se vostè va decidir fer-se la ratlla a l’esquerra, perquè ningú el confongués amb aquell pelacanyes i qui sap si també perquè el PSOE i El País no el miressin amb mals ulls.
Feia falta, imagino, un espanyol que semblés italià, que se’l pogués passejar per tot arreu, que fos homologable als estàndards liberals d’Occident i que posés la cara a un estil de vida -el del pelotazo - i a un moviment -el de la beautiful people - que acabaria acollint Felipe González als seus iots i que el convidaria a fumar els seus puros; la mateixa beautiful que desfilaria inflada i unida al casament de la filla d’Aznar a El Escorial.
L’Espanya triomfant li obria les portes de la Zarzuela i el coronava doctor honoris causa per la Universitat Complutense, model per als estudiants, mirall per als altres homes, que no eren ni tan joves, ni tan guapos, ni tan llestos, ni, sobretot, tan rics. Era una Espanya que acabava d’entrar a Europa, que pensava que es menjaria el món i que va certificar la seva defunció, com a projecte d’èxit, el dia que Aznar va posar els peus a sobre la taula en una reunió del G-8, tal com li veia fer a George Bush. Per això volia Espanya el poder: per comportar-se com un nou-ric el primer dia que la convidaven allà on sempre li havien negat l’entrada.
I en el moment que el nou-ric -vostè o Espanya, ja no ho sé- cau a trossos pretén continuar vivint com si no hagués passat res, no reconeix errors, dóna lliçons a qui vulgui escoltar-lo i es proclama víctima del sistema. El mateix del qual es va aprofitar durant aquell tiempo tan feliz, que evoca, periòdicament i emocionada, María Teresa Campos.
P.D. Alguna cosa queda de Mario Conde en la imatge de Correa, de Bárcenas i de tants personatges que entren i surten de jutjats i presons, ara que som en plena ressaca d’aquella festa. Els catalans que hi van ser convidats no li van copiar el look, però sí els mètodes.
