Carta a Moncho: "Disset dies són tota una vida"

La vida no reparteix equitativament les batzegades. Mana l'atzar

Diuen que som un país que només sap homenatjar les seves figures quan ja s'han mort. En canvi, amb tu –el gitano del bolero–, els teus companys de professió te n'havien preparat un perquè encara el gaudissis en vida. Serà aquest dilluns al vespre a L'Auditori, i per disset tristos dies no l'hauràs pogut veure.

Però no pateixis, Moncho, que es farà igualment i amb totes les entrades venudes. Els diners que es recaptin serviran per pagar el teu enterrament, per ajudar la família i per dedicar-te un bust, un record permanent de tu en alguna plaça de Gràcia, el barri on vas néixer. Dilluns, a L'Auditori, amb la teva imatge de fons, hi haurà el Serrat, la Lolita, el Dyango, el Pau Donés, el Miguel Poveda, l'Antonio Carmona, Sabor de Gràcia, la Tamara i la teva família, la família Calabuch, que cantaran 'Rosó'.

Les últimes setmanes et cuidaves la veu per poder pujar a l'escenari amb tots ells i tancar el concert interpretant l'última cançó: 'Toda una vida'. Després d'una operació que et va deixar una corda vocal malmesa, se t'havia acabat cantar. T'havien arrencat mitja vida. Però aquest dilluns volies fer una excepció. Sàpigues, Moncho, que la nit s'acabarà igualment amb 'Toda una vida'. Cada artista te'n dedicarà una estrofa. Diran –suposo– que, des d'allà on siguis, segur que ho estàs veient. I no serà veritat, però serà la manera de trobar consol en la doble injustícia que és que t'hagis mort i que ho hagis fet només disset dies abans de l'homenatge que t'havien preparat. La vida no reparteix equitativament les batzegades. Ni et castiguen ni et premien, en funció dels mèrits que hagis fet. Mana l'atzar. No saps mai què passarà ni quan. Per això la vida és tan addictiva, excitant i, a vegades, com ara amb tu, tan reconsagradament roïna.

Només disset dies i hauries pogut veure-ho. Amb el neguit i la il·lusió que et feia que tot sortís bé i que L'Auditori estigués ple aquest dilluns. El dia de Nadal quedaven només dues localitats per vendre. Gemma Recoder, l'organitzadora de l'homenatge, estava en ple dinar familiar i ja tenia a punt el telèfon per donar-te la notícia que esperaves: entrades exhaurides, Moncho. Però per deu minuts se li va avançar la teva germana. Va ser ella qui li va trucar des del teu mòbil per dir-li que t'havien hagut d'ingressar a l'hospital de Mataró. Ja no en vas poder sortir. Disset dies no són res i són tota una vida, la que dilluns molta gent viurà per tu.

P.D. La gent que està acostumada a tractar amb músics diuen que no coneixen cap altre cas d'un cantant que tingués el respecte i l'admiració unànime dels seus companys de professió. Alguns dels que seran a L'Auditori han explicat aquests dies que els queda la recança que en vida no haguessis tingut el reconeixement que et mereixies.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF