05/05/2017

Carta a Emmanuel Macron: El comodí de la baralla

2 min
Carta a Emmanuel Macron: El comodí de la baralla

El comodí de la baralla és una carta que, per ella mateixa, no té cap significat. En pot substituir qualsevol altra i té exactament el valor que li vulguem donar en cada ocasió. Davant de l’amenaça Le Pen, els francesos disposen d’una carta comodí perquè, aquest diumenge, sigui la guanyadora.

Un comodí que incomoda. El joc de paraules és fàcil. Que desconcerta, potser seria més precís. Una incògnita, un meló per obrir. Una carta que no ve avalada per cap partit polític (si no, ja no seria comodí), ni tan sols per unes idees. La carta és només una cara. La cara d’un nen de casa bona, ulls blaus, ben afaitat, bona olor, amb un nas -això sí- que dona relleu al personatge i que fa que, qui vulgui, hi pugui ensumar una personalitat, un caràcter, una determinació, que l’ha de portar, a ell i al país, ves a saber on.

El comodí és la carta que et treu d’un compromís, la que sempre vols tenir a mà quan van mal dades. El comodí Macron serveix per a la dreta de l’esquerra i per a l’esquerra de la dreta. Fa falta un liberal i pots ensenyar la seva carta. Necessites un socialdemòcrata, poses la seva cara a sobre la taula i es veu que també funciona. El pots brandar per calmar els mercats apel·lant als anys que va treballar de banquer a la Rothschild i el pots mostrar als intel·lectuals, perquè ell sempre s’ha reivindicat filòsof. És un nouvingut en la política, que tranquil·litza el sistema al mateix temps que se’n desmarca.

Més que una carta sembla un miracle. Que vols joventut, Macron té 39 anys. Que vols la carta més ensucrada, Macron està casat amb una dona 25 anys més gran que ell, el seu amor adolescent des que li feia classes de teatre. Si es tracta d’apostar pel futur, la carta Macron no té passat polític, per bé que sobre aquestes qüestions l’altre dia a France Info vaig sentir Jean-Marie Le Pen deixant anar un argument pintoresc: “Com pot parlar Macron de futur si no té fills?”

A França les partides polítiques -menys en una ocasió, l’any 2002- sempre han acabat amb els mateixos dos jugadors, asseguts cara a cara. A vegades guanyava la dreta, a vegades l’esquerra; ara una mica més de liberté, ara una mica més d’égalité. Ara mateix, en plena vigília de la jornada decisiva, molts francesos encara dubten entre estripar les cartes o apostar pel comodí. Hi ha qui els ha promès que darrere de la carta Macron s’hi amaga el Kennedy francès. També hi ha qui tem que només hi hagi la mateixa buidor d’Hollande. Què faran, demà, aquests indecisos?

P.D. I París? Algun dia podríem parlar de com les capitals s’assemblen cada vegada menys als països que representen. A la primera volta, Marine Le Pen només hi va tenir el 4,99% dels vots. En tota la ciutat, la van votar 53.000 persones.

stats