Carta a David Bisbal: 'El dolent de la pel·lícula'

La pena de telenotícies ja ha quedat antiga. Ara són les xarxes les que dicten sentència al moment. La pena de Twitter ha sigut rotunda: el dolent de la pel·lícula ets tu. Ara que tots tenim les eines tecnològiques per poder parlar, tots parlem del mateix i tots expressem la mateixa opinió. Ens refiem més del criteri dels altres que del nostre. Si el que hem vist nosaltres per la televisió en directe no coincideix amb el sentir majoritari de Twitter, donarem sempre la raó als altres i ens afegirem al corrent dominant, fins a fer que el clam esdevingui unànime. La por a ser diferents.

Primer, es crea la bombolla mediàtica, una espècie de boira que ho envaeix tot i que impedeix veure-hi més enllà. No es parla de cap altra cosa i, si no hi ha més remei que fer-ho, s’utilitza la cobra com a comodí per a tot tipus de metàfores periodístiques. Quan l’aire ja esdevé irrespirable, els mateixos piròmans es converteixen en bombers i fabriquen una segona bombolla en forma de bateria de tuits que decreten la mort mediàtica de la cobra per esgotament. Avui és dissabte i ja no deu donar clics escriure’t una carta. Però en realitat no escric de tu, ja ho veus. Escric de nosaltres.

D’una societat que, dilluns a la nit, es va tornar adolescent de cop. ¿De debò que estem discutint si ella et volia fer un petó als llavis i tu al final et vas apartar? La indústria musical explota la nostàlgia. I fa bé. És una sensació agradable que, mentre dura un concert, tots ens pensem que tenim quinze anys menys, però la regressió mental convé no prolongar-la gaire més. Aquesta setmana semblava que ens haguéssim quedat instal·lats a l’institut de Grease, amb el sector femení fent pinya amb la noia que encara es deleix pel seu príncep blau, perpetuant l’adolescència, perpetuant els rols de l’home castigador i la dona refusada.

Milers de persones s’han fet les ofeses per tu, com si els haguessis robat el final feliç que estaven esperant des de fa molt temps. El que no han dit és que s’ho han passat encara millor transformant Grease en la revista Cuore, deixant-te com un drap brut i veient que, a dalt l’escenari, es tenen els mateixos problemes que a baix. O més.

P.D. ¿Creus que seria possible que agaféssiu el compromís de fer cada quinze anys un concert com el de dilluns? Això agradaria molt. Les regressions a l’adolescència encara serien més espectaculars. Amb 50 anys, amb 65, amb 80...