Carta a Gonzalo Boye: "L'enigmàtic i combatiu «Ahí lo dejo»"

¿Com volen que no ens llancem en braços dels advocats, si són els únics que poden plantar cara?

Així com durant la crisi (que no van predir) escoltàvem amb devoció els economistes per saber quan i com en podríem sortir, ara que sembla que a Espanya manin el Constitucional, el Suprem i la Junta Electoral (potser no necessàriament en aquest ordre), els advocats s'han convertit en els nous gurus.

Del catàleg divers d'advocats a qui ens hem encomanat, n'emergeixen unes quantes figures –entre les quals la seva, senyor Boye– que percebem omnipresents i volem creure que també omnipotents. Posseeixen el do de la ubiqüitat per poder complir unes agendes increïbles. Fan la seva feina jurídica, atenen entrevistes que són entre els àudios i vídeos més seguits del dia, omplen sales de conferències per tot el país, escriuen llibres que són els més venuts per Sant Jordi i publiquen tuits que després es fan circular pels grups de WhatsApp per aixecar la moral de la parròquia.

És anormal això? Sí, molt. Però quin és el problema? ¿Que quan hi ha tanta gent que se sent víctima d'una injustícia, es busqui la protecció jurídica dels advocats? Em temo que aquest no deu ser. Al contrari, té tota la lògica del món. El que no té cap sentit és que davant d'un conflicte de fons com el que hi ha a Catalunya, que ha derivat (aviat farà una dècada) en un moviment sobiranista transversal, potent i majoritari, l'Estat s'hagi parapetat darrere les institucions judicials, perquè així els polítics se'n puguin rentar les mans i no hagin d'afrontar el problema, no hagin de mirar l'elefant que tenen a sobre la taula, mentre et van repetint que és la llei, i la llei és la llei, i la llei és igual per a tothom. I si es dubta que el que ha passat estigui fora de la legalitat, o dels seus tipus delictius més greus, es crea un relat fictici de violència (que fa riure quan mires els 'armilles grogues' a França) per escarmentar una gent que demana solucions polítiques.

¿Com volen que no ens llancem en braços dels advocats, si són els únics que poden plantar cara a l'Estat en el terreny on ha volgut situar el conflicte? Xavier Melero, Olga Arderiu, Andreu Van den Eynde, Jordi Pina o Marina Roig són l'esperança dels que són a la presó, i Aamer Anwad o vostè mateix, dels que són a l'exili. A més, des d'aquesta setmana, vostè encapçala la llista a les eleccions europees perquè han prohibit la candidatura del president Puigdemont. No m'estranyaria que el proper pas d'aquest deliri fos que, si no fan cas de la fiscalia de Madrid i finalment Puigdemont no es pot presentar, tampoc no ho pogués fer l'advocat que defensa Puigdemont. Vagi's buscant advocat, pel que pugui ser.

P.D. No sabia si acabar aquesta carta amb el seu ja mític “Ahí lo dejo”. Tres úniques paraules que resumeixen el que ens fascina de vostè: el seu caràcter enigmàtic, combatiu i vencedor en un moment en què tanta gent porta la sensació de derrota escrita a la cara.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF