Carta a Oriol Mitjà: 'La veu que ningú volia escoltar'
I, de sobte, un dissabte a la nit vas sortir tu per la tele i vas començar a explicar-li a Cristina Puig, al FAQS, el que ningú volia sentir. Que sort que s'havia suspès el Mobile, que això no era com una grip i que ja ens podíem anar preparant per al que venia. Era el 15 de febrer i encara vívíem –com diria la meva mare– contents i enganyats.
La sensació, quan et sentia aquella nit, des del mateix menjador de casa des d'on ara t'escric aquesta carta, és que parlaves amb llibertat i amb seguretat, i que no et movia cap altre interès que el sanitari. T'avalava la teva excel·lent feina en l'erradicació del pian a Oceania, que t'havia valgut que El Periódico et proclamés Català de l'Any 2016. Ja havíem sentit aquells dies altres col·legues teus, igual de respectables, que havien optat per un acostament més paternalista al coronavirus. La teva era una veu solitària, incòmoda, que alguns prohoms maniobraven perquè no tingués tant d'espai mediàtic, amb l'argument que era imprudent i alarmista.
Mentrestant, els discursos polítics veien el virus molt lluny i, llegint només les dades del dia a dia, cridaven a la calma, perquè en la seva agenda encara els preocupava més la cancel·lació del Mobile World Congress, l'economia i, sobretot, la unitat d'Espanya: els uns hi veien una oportunitat per reforçar-la i els altres per esquinçar-la una mica més. Passaven els dies, el coronavirus començava a fer estralls aquí i els polítics, tard, van reaccionar. Els uns es van apressar a centralitzar (in)competències i els altres hi van veure una finestra d'oportunitat per mostrar, per enèsima vegada, la incompetència espanyola. De la superioritat moral amb què s'expressaven alguns polítics catalans a l'infantilitzant i perillós neopatriotisme antivíric de Pedro Sánchez. La bandera abans que la bata.
¿Com pot ser que si tu vas ser el primer metge que va alertar del que ens esperava i totes les teves prediccions, basades en el rigor de col·legues matemàtics, s'han anat complint, com pot ser –deia– que ni tan sols formis part del comitè científic que Pedro Sánchez va crear una setmana després de decretar l'estat d'alarma? L'autocrítica que tant s'ha reclamat al Procés espero que un dia també es pugui aplicar al coronavirus, perquè en aquest cas ha tingut conseqüències letals. Això sí que tindrà repercussions econòmiques de debò i no pas els trasllats forçats i ficticis de les seus de les empreses. Qui sap si vam tenir més pressa a contractar anuncis a les portades dels diaris (“Este virus lo paramos unidos”) que a comprar material sanitari, que ara perseguim embogits per mig món.
P.D. Sap greu escriure alguna d'aquestes coses veient el nivell màxim de tensió i la responsabilitat que suporten, ara mateix, els dirigents polítics. Però també sembla injust sentir-los dir que ells van fer en tot moment el que dèieu els experts. Tu, i altres companys teus, sou la prova que això no és així.
