Carta a Carme Ruscalleda: 'Cuiners sense restaurant'

No formar part de cap capelleta t'ha permès actuar de pont entre col·legues

Dimecres, el Puyal, i divendres, tu. Un periodista i una cuinera que, als seixanta anys llargs, tanqueu merescudament una etapa professional brillant. Conscients de la pressa que tenim per enterrar gent abans d'hora, ho feu amb un advertiment: no ens pensem jubilar.

Que no passaria res, si us jubiléssiu. Hi tindríeu tot el dret, després d'una vida dedicada a la feina. Però també us mereixeu baixar del número u, esglaó a esglaó, gestionant com us plagui el ritme del vostre comiat, sense que deixi de sonar el telèfon de cop ni que l'endemà ja us hagin esborrat del mapa mediàtic, delerosos com estem sempre d'elogiar durant una setmana els qui se'n van i de sortir després a la recerca de l'última novetat fulgurant.

Però tu no te'n vas i, a pesar d'això, és un bon moment per posar en valor la teva trajectòria. Fa la sensació que has treballat tot aquest temps més pendent de com podies millorar tu que no pas observant de reüll què feien els altres. Més autoexigent que recelosa o envejosa. No formar part de cap capelleta t'ha permès actuar de pont entre col·legues i guanyar-te el respecte unànime de la professió. Et parlen de la Carme i del teu inseparable Toni i només sents bones paraules.

Trenta anys movent-te per l'alta cuina sense caure en el parany de l'elitisme pseudointel·lectual, sinó subratllant –des d'una personalitat genuïna, riallera i nerviosa– valors com les arrels, l'esforç o la cura pel detall. Una persona que de l'excepció (ser l'única dona amb tres estrelles Michelin) no n'ha volgut fer un símbol. Que si ha tingut un lloc a les fotos no ha sigut pel compliment de cap quota, sinó pels mèrits acumulats i reconeguts en un full de serveis impecable. Algú com tu, que, a més, sempre has mostrat la disposició més absoluta a col·laborar entusiàsticament en tot allò que et demanessin.

El 27 d'octubre, doncs, serviràs l'últim sopar al Sant Pau, de Sant Pol, i t'afegiràs a la selecta llista de cuiners que es desprenen del seu restaurant més emblemàtic. Hi ha un moment en la vida d'un xef en què sembla que aquell establiment que ha sigut el seu trampolí i targeta de presentació es converteix en un fre al seu talent, en una limitació als seus projectes. El restaurant –amb dos serveis diaris i unes plantilles desorbitades– passa a ser el menys negoci de tots els negocis que té entre mans. Tancar el Sant Pau per guanyar llibertat creativa. Enhorabona, Carme, no deu haver sigut una decisió senzilla.

P.D. Els cuiners heu sigut les penúltimes estrelles a arribar al firmament mediàtic. Qui sap si ens haurem d'acostumar que els grans xefs no tinguin restaurant propi ni plaça fixa, sinó que s'embarquin –com els cantants– en llargues gires anuals per tot el món, cuinant avui aquí i demà allà.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF