El rellotge de Bartomeu s’accelera
El dirigent blaugrana anunciarà canvis i fitxatges els dies vinents per frenar la decepció d’ahir
BarcelonaDes de fa poc més d’un any Josep Maria Bartomeu du rellotge a la mà esquerra. El dia que va complir 50 anys la família n’hi va regalar un, a petició pròpia. La raó, senzilla, com ha pogut comprovar Bartomeu d’ençà que va arribar al poder el 23 de gener: el temps ara importa, s’ha iniciat el compte enrere. Cada minut, cada segon, té el seu valor.
Bartomeu encara no ha assaborit el gust de la victòria. Al seu historial, més enllà d’haver guanyat el referèndum sobre el nou Camp Nou amb un 72% de suport, li falten èxits esportius, ja sigui al futbol o al bàsquet. 115 dies després de rellevar el seu amic Sandro Rosell al capdavant del club, Bartomeu va viure des de la llotja de l’estadi un partit dolorós, un final tràgic d’una generació de futbolistes que separen els seus camins. Acte seguit, va acomiadar Martino, va anunciar “canvis profunds” i els pròxims dies es farà un tip d’anunciar notícies.
Camí ple d’entrebancs
Durant els primers 4 mesos a la presidència, ha hagut de tapar forats més que governar, ha hagut de respondre als sotracs institucionals que han sacsejat l’entitat culer repetidament, inesperats i bruscos, derivats de l’anterior gestió, en què ell havia assumit la vicepresidència esportiva. Bartomeu va arribar al poder enmig de la voràgine del cas Neymar, un fitxatge que va derivar en la imputació del club per part del jutge Pablo Ruz, i la dimissió del seu predecessor, Sandro Rosell. Des de llavors, el Barça ha viscut abocat a la judicialització, i, sense poder refer-se d’un cas, han irromput noves polèmiques institucionals que han fet trontollar els fonaments de l’entitat. Pendent dels avenços a l’Audiència sobre el traspàs de Neymar, el 2 d’abril el Barça va saber que la FIFA el sancionava amb un any sense poder fitxar. Van ser moments complicats per a Bartomeu, desconeixedor en profunditat del cas, però sabent que la sanció impedia fer la remodelació esportiva que requereix el primer equip. Afortunadament, les al·legacions van prosperar, i el Barça ha obtingut la cautelar. El pitjor moment, però, no havia arribat. El dia 25 d’abril va morir Tito Vilanova. Tres mesos abans, el president va rebre un missatge de felicitació, dels més especials, del mateix Tito. L’exentrenador del primer equip li va reconèixer que el seu nomenament li recordava el que havia viscut ell el mes d’abril del 2012. L’amic, el deixeble, que pren el relleu.
Els problemes institucionals, Bartomeu els ha intentat abordar sempre amb calma i un somriure que mai s’esborra del seu rostre. L’actual president no té el caràcter impetuós de Rosell, al contrari, té un rictus bonhomiós, que amaga un home ferm i a qui no li tremola la mà quan ha de prendre decisions. Si Rosell s’encenia quan la situació ho requeria, Bartomeu actua amb la mateixa determinació, o més, però sense perdre el control. De fet, un dels primers canvis que va intentar fer respecte al seu predecessor va ser d’imatge. Durant gairebé un mes, va desfilar per totes les redaccions, acostant-se a tots els agents de l’entorn que havien topat amb Rosell. Proximitat per obrir vies de diàleg que s’havien aniquilat.
En mans de Zubizarreta
Sense la legitimació popular de les urnes, Bartomeu es vol legitimar ara amb l’acció de govern. Per això, després de la dura desfeta d’ahir, es comunicaran una sèrie d’anuncis per donar sensació de lideratge, arrencar la nova temporada just l’endemà d’acabar un any complicat en què ell s’ha trobat inesperadament al timó d’un vaixell que feia mesos que donava indicis que estava perdent el rumb. Toca remodelar el primer equip, i l’arquitecte escollit és Andoni Zubizarreta, una figura qüestionada per l’entorn i una part de la junta. Fins al punt que alguns directius han exigit fiscalitzar la feina del secretari tècnic, una petició denegada pel president amb rotunditat.
Bartomeu s’encomana al basc per refer un vestidor que necessita regenerar-se. Aquest és el gran repte d’un president que farà canvis en la parcel·la executiva, a tots els nivells, per sentir-se segur i poder controlar el ritme inexorable de la busca del seu rellotge.
