BarcelonaL’any 2005 la secretaria general de l’Esport va publicar una guia per abordar l’assetjament sexual. Era la traducció d’un treball publicat a Finlàndia el 2002. Durant gairebé 15 anys, aquest ha sigut el manual més important a Catalunya per tractar una problemàtica que afecta centenars de menors que practiquen esport arreu del país. Ara, després dels casos recents que han sacsejat l’esport català, s’està actualitzant la guia per posar-la al dia i aprofundir en una qüestió que durant molts anys pràcticament no ha existit. Federacions com la de natació també han aprovat recentment un protocol per prevenir, detectar i resoldre situacions d’assetjament facilitant canals de denúncia.
Alguna cosa està canviant, tot i que Catalunya i Espanya porten 15 anys de retard en la lluita contra els abusos respecte a països com el Regne Unit o el Canadà, pioners en aquesta matèria. Així ho expliquen Montse Martín -doctora de la Universitat de Vic i la principal experta a tot Espanya- i Gloria Viseras -exgimnasta que va denunciar el seleccionador Jesús Carballo-. “Es va visibilitzant a poc a poc; abans era un tema que no existia, però falten coordinació i recursos: s’ha d’abordar de dalt a baix, els clubs no tenen força”, diu Viseras. Té tota la raó: la gran majoria de clubs no tenen protocols ni han format els seus treballadors. Es creen guies i campanyes de conscienciació, moltes amb finançament europeu, però costa portar-ho a la pràctica per fer que l’esport sigui segur.
L’any 2014 el Consell Superior de l’Esport (CSD) va publicar un protocol per combatre aquesta problemàtica. Fins a aquest 2019, però, les federacions no han tingut l’obligació de tenir-lo a la seva web, i cada federació, segons el CSD, “ha d’afrontar els casos amb els seus mitjans humans i materials”. Però tenir el protocol no vol dir que serveixi d’alguna cosa. “Hi ha hagut casos en què no s’ha activat, ningú controla si es compleix o no, els delegats de protecció que haurien de tenir els clubs no tenen formació”, lamenta Viseras. De fet, fins al 2015 no es va exigir als tècnics un certificat d’antecedents penals en què es detalla si han comès abusos.
En canvi, al món anglosaxó aquesta carpeta fa vint anys que es va obrir. Va ser arran d’uns casos molt populars que van fer que s’encetés el debat mediàtic. I d’aquí va derivar el pas endavant de les administracions. Al Regne Unit, tal com explica Martín, el cas de Paul Hickson va comportar un “canvi de paradigma”. Hickson va ser seleccionador de natació de l’equip olímpic l’any 1988, i el 1992 es va saber que havia abusat de diversos menors. Tres anys més tard va ser condemnat i es va posar de manifest que l’esport, vist sempre com a element protector per als infants perquè promou valors i permet lluitar contra l’“exclusió social, l’obesitat o la delinqüència”, també té “un factor de risc”. La primera lectura que va fer l’opinió pública és que Hickson era una “poma podrida”, un cas aïllat, però a finals dels 90 van aparèixer més casos i es va generar una “alarma social” a tot el país. “Les autoritats van prendre consciència que el poder concedit als entrenadors pels atletes i els pares és un escenari potencial per als abusos i l’explotació i, per tant, tenien la responsabilitat moral i legal d’actuar”, diu a l’ARA Mel Lang, una de les grans especialistes a nivell europeu.
Sis anys després de la sentència contra Hickson es va crear la Child Protection in Sport Unit, un organisme finançat amb diners públics però independent, per lluitar contra els abusos en l’esport. “Va anar molt més enllà d’un protocol: hi va haver formació, polítiques clares i recursos”, explica Martín. El mateix va passar al Canadà arran dels abusos de Graham James a Sheldon Kennedy, jugador d’hoquei gel.
Sumar-hi els esportistes
A Espanya fa poc que s’ha pres consciència que aquest és un problema real, tot i que moltes famílies encara no ho han fet. Per això, els experts recorden que els pares tenen la responsabilitat d’exigir als clubs eines per abordar aquest tema, i alhora també han d’estar a sobre dels fills i ser conscients que els nens passen moltes hores amb persones que acaben tenint una gran autoritat sobre ells (segons el Consell d’Europa, entre el 75% i el 85% dels abusadors són persones estimades i respectades pels menors).
Una altra de les necessitats que es plantegen a nivell europeu és que les víctimes han de participar en la conscienciació dels esportistes fent xerrades i formació als clubs. La professora de la Universitat de Vic creu que cal un canvi profund de mentalitat. Els pares haurien de voler “anar al club on hi ha hagut un cas d’abusos” si l’entitat és “transparent” i demostra que té eines per detectar, prevenir i denunciar unes situacions que sempre hi seran. “Els casos hi són, no pots negar-ho ni tapar-ho”, diu. Cal que la gent entengui que les entitats que ho aborden amb valentia i transparència són les més segures per als nostres fills.
El City indemnitzarà les víctimes
Barry Bennel va ser condemnat a 31 anys de presó per abusos sexuals a 12 menors entre el 1979 i el 1990, quan entrenava les categories inferiors del Manchester City i el Crewe Alexandra. Els citizens, després de la sentència d’aquest febrer, van anunciar que indemnitzaran (amb xifres milionàries) les més de 40 víctimes que hi ha, ja que s’hi inclouran els menors abusats per un altre tècnic, John Broome.
Voice analitza la situació a Europa
La Comissió Europea finança aquest projecte de diferents universitats i organismes, que a finals del 2020 té previst publicar els resultats d’una enquesta amb un mínim de 12.000 ciutadans de 6 països d’Europa, entre els quals Espanya, sobre abusos sexuals en l’esport. Abans, Voice, en què participa Montse Martín, de la Universitat de Vic, ja havia publicat diversos testimonis d’esportistes víctimes d’abusos.
ELS CASOS QUE HO VAN CANVIAR TOT
PAUL HICKSON. Va ser entrenador de l’equip britànic olímpic l’any 1988 i abans havia violat dues menors
Paul Hickson va portar l’equip de natació del Regne Unit a aconseguir tres medalles als Jocs Olímpics de Seül 88. Quatre anys més tard va ser detingut per diversos abusos sexuals a nedadores d’entre 13 i 20 anys. Mentre la policia investigava la veracitat de les denúncies, Hickson va fugir a Lille, a França, on va fer de professor d’anglès a diferents homes de negocis. Les autoritats britàniques li van perdre el rastre, fins que la seva imatge va aparèixer a la BBC i això va fer que altres esportistes se sumessin a la denúncia. Finalment, després de fer una recerca internacional, la policia de Gal·les el va acabar localitzant acabat d’arribar al Regne Unit en un cotxe francès per passar les festes de Nadal. L’any 1995 va ser declarat culpable de violar dues esportistes i de diverses agressions sexuals a altres nedadores, uns fets que li van comportar una pena de 17 anys de presó. Va ser el primer gran cas d’abusos sexuals al Regne Unit.
Durant més de 15 anys, entre el 1976 i el 1991, Hickson va dur a terme aquests abusos mentre feia d’entrenador a Norwich i Swansea, abans de convertir-se en seleccionador de l’equip britànic olímpic que va competir a la cita coreana. En el judici es va qualificar els seus delictes de “terribles i fastigosos”. “Sent entrenador d’un equip olímpic ha sigut capaç d’arruïnar la vida d’unes noies joves”, va afegir el jutge.
SHELDON KENNEDY. Va denunciar els abusos del tècnic Graham James, que també va entrenar a Espanya
L’any 1996 el jugador d’hoquei gel Sheldon Kennedy va denunciar per abusos sexuals l’entrenador Graham James. Va passar en més de 300 ocasions entre els 14 i els 19 anys. El tècnic va reconèixer els fets -hi havia una segona víctima que va mantenir-se en l’anonimat- i l’any 1997 va ser condemnat a 3 anys i mig de presó. Va ser un cas que va sacsejar l’opinió pública del Canadà, on l’hoquei és un dels esports més importants, i va fer que la Federació d’Hoquei prohibís a James tornar a entrenar al país.
Després de complir la condemna (va sortir abans per bona conducta), va viatjar a Espanya, on va col·laborar amb la Federació d’Esports d’Hivern i va treballar en un club de Majadahonda. El 2009, però, un altre jugador, Theo Fleury, va denunciar els abusos de James, que va ser condemnat a dos anys de presó, tot i que el cas es va revisar i finalment l’any 2013 es va augmentar la pena a cinc anys. No la va acabar complint: el 2016 va obtenir la llibertat provisional.
Abans, el 2007, se li va concedir un indult que permetia que la seva primera condemna per abusos no fos pública, evitant així l’estigmatització. Quan aquest fet va sortir a la llum pública va generar una gran polèmica i la normativa es va canviar.
