Misc 21/04/2014

La indiferència com a càstig

i
Albert Llimós
2 min

El Camp Nou no va exigir eleccions, ni va fustigar rabiós l’equip que ha deixat escapar gairebé tres títols en només una setmana. L’estadi no va rugir contra Gerardo Martino, ni va castigar la deriva institucional. Ni xiulets massius, ni mocadorada generalitzada. El càstig més gran, la imatge desoladora de les graderies del Camp Nou. 57.090 espectadors en un duel entre el tercer i el quart classificats, amb encara alguna escletxa d’esperança per agafar-se al tren de la Lliga. Al final, va ser una nit de més aplaudiments i somriures que d’esbroncades acusadores.

Els que sí que van dimitir ahir van ser bona part dels socis, que des de fa temps ja havien donat senyals d’esgotament i amb comptagotes s’han anat allunyant del Camp Nou. Aquest també és un repte majúscul per a la directiva, que vol construir el nou estadi de 105.000 localitats. Contra els d’Ernesto Valverde, gran part dels que omplien les graderies eren estrangers, i en molts duels d’aquesta temporada només 40.000 socis abonats han anat a les Corts. Ahir, enmig de la Setmana Santa i amb un horari poc agraït, el públic va anar al camp sense ànims revolucionaris ni ganes de revenja. Fins que Aduriz va avançar els bascos, el xiuxiueig neguitós prevalia sobre els quatre crits i mocadors de protesta. De fet, l’habitual càntic del minut 17:14 va ser el que va retronar més contundentment durant la primera hora. Hi va haver algun xiulet acusador a Pinto, esbroncada sonora quan Cesc va saltar al terreny de joc, però sobretot un missatge clar: aquest equip s’ha de reconstruir sobre les figures d’Iniesta i Messi, els més ovacionats. També Alexis, assenyalat com un dels grans damnificats d’aquest estiu, va rebre la redempció. “La incertesa del futur els va fer girar el cor cap al passat”, escrivia el malaurat Gabriel García Márquez a Cien años de soledad. Això és el que va pensar l’afició quan va mirar a la cara als seus jugadors. Tot i els dubtes pel demà, la grandesa d’aquests futbolistes durant els últims anys va frenar tota explosió de ràbia.

El Camp Nou va donar temps a Bartomeu. De moment, fins a la pròxima cita, contra el Getafe. La voràgine d’aquesta temporada, un club empès al vaivé institucional i esportiu, en què cada setmana apareix un nou incendi inesperat, dóna treva momentània, no definitiva. Això sí, en el referèndum del nou estadi i ahir, els dos grans exàmens socials per al president, Bartomeu no va sortir assenyalat per la massa. Ahir hi va haver més dimissions que revolució.

stats