Misc 12/09/2018

Un clavell menys per a Salvador Allende

Va ser un acte commemoratiu que va aplegar tot l’espectre d’esquerres, amb predominança clara dels comuns

i
Albert Llimós
2 min
Maragall i Colau, entre d’altres, en l’homenatge a Allende.

BarcelonaL’únic cant capaç de competir ahir durant uns segons amb Els segadors es va sentir al matí al cim del Carmel, sota l’atenta mirada de la Mare de Déu del Coll. El Venceremos que va popularitzar el cantautor Víctor Jara i que es va convertir en l’himne del moviment d’Unitat Popular que va liderar Salvador Allende, es va entonar a ple pulmó per retre homenatge a l’expresident xilè, mort fa 45 anys després del cop militar que el va derrocar del poder. “La història és nostra i la fan els pobles”, va anunciar Allende just abans de caure en un missatge a través de Radio Magallanes que ahir es va tornar a sentir al capdamunt del Carmel i que, de ben segur, també podria haver ressonat en qualsevol punt de la Diagonal a la tarda.

Va ser un acte commemoratiu que va aplegar tot l’espectre d’esquerres, amb predominança clara dels comuns, encapçalats per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, però amb presència també d’Esquerra a través del conseller Ernest Maragall; dels socialistes, representats per Jaume Collboni, i de la CUP, per David Fernàndez.

Si a la tarda, a la manifestació organitzada per l’ANC, la fotografia de l’esquerra no va ser completa, al matí sí que hi eren tots. Allende uneix. Representa la fraternitat entre les classes populars, una idea que va simbolitzar David Fernàndez, sempre atent, regalant un clavell a Colau abans de l’ofrena floral a l’expresident xilè, un clavell que l’alcaldessa es va quedar.

Uns minuts abans, l’escriptora Leandra Brunet va rememorar la figura del seu pare, afusellat per la dictadura d’Augusto Pinochet, un record sentit i emotiu que va arrencar unes llàgrimes a l’alcaldessa barcelonina.

Entre banderes republicanes i xilenes, entre estelades i senyeres, entre llaços grocs i clavells, ahir al Carmel hi havia catalans cridant amb orgull el “mil cadenas habrá que romper ” que pregona la lletra de Venceremos i xilens entonant als quatre vents el “quan convé seguem cadenes” d’ Els segadors. La Carol va ser una d’aquestes persones, cantant a ple pulmó i amb els ulls vidriosos els dos càntics, amb l’estelada i la bandera xilena lligades a l’esquena. El seu pare va haver de desertar de l’exèrcit xilè l’any 1975, quan el van obligar a perseguir la seva pròpia dona, una militant comunista. Van estar-se set anys amagats al país, mentre la filla vivia amb l’àvia, fins que el 1982 van fugir a Suïssa i després van aterrar a Catalunya. La Carol ja era una adolescent quan va arribar a Barcelona. Tot i així, se sent igual de catalana que qualsevol altre. “Vull la independència, he viatjat per tot Espanya i no tenim els mateixos drets que la resta”, diu convençuda. Això sí, no tota la seva comunitat pensa així. Ni la seva família. “Hi ha diversitat d’opinió. A la meva pròpia família hi ha un tiet que és anticatalanista, a qui no li agrada que es parli en català”, explica mentre els 400 assistents a l’acte comencen a desfilar, molts d’ells a punt per anar-se’n a la Diagonal.

stats